La nova crítica: discussions a YouTube

El diablo sabe más por viejo que por diablo.
Dita popular

Marcia Nasatir té 81 anys i ha estat agent i productora ejecutiva. Lorenzo Semple té 84 anys i ha estat guionista de pel·lícules com Papillon o El último testigo.

Ara, els dos octogenaris s’han convertit en un fenomen a estudiar gràcies a les seves crítiques cinematogràfiques penjades a YouTube. Els vídeos, englobats sota el nom de Reel Geezers, són molt simples: Marcia i Lorenzo s’asseuen junts al sofà de casa seva, i mirant a càmera (o no), discuteixen sobre pel·lícules d’estrena. Les seves perspectives clarament contraposades –el feminismo i l’idealisme de Marcia vs. la ironia i l’humor políticament incorrecte d’ell– i els seus diàlegs mordaços són les claus de la seva repercussió mediàtica, a través d’internet, de la premsa i de les declaracions de membres de la indústria cinematogràfica nord-americana, com Wes Anderson o George Clooney, que s’han declarat fans seus.

Qui escolta la crítica?

decideixen què és bo o dolent en funció de si ets de la colla o no
Isabel-Clara Simó

Segurament Isabel-Clara Simó té raó. La cultura sobreviu a base de xarxes d’amistats, i no se n’amaga. Tu, Cadena Ser, fas una tertúlia sobre la pel·lícula que distribuirà Sogecable o entrevistes a l’últim premi Alfaguara i després jo, de El País, en faré una crítica impressionantment positiva. Per la seva banda, Antena 3, Onda Cero i Planeta faran el mateix. I entre tots ens quedem tant amples. Però tampoc passa res. Qui fa cas de la crítica en aquest país?
El públic, no: Dan Brown, un dels escriptors més atacats per la crítica és alhora un dels més venuts, les sales de cinema s’emplenen setmana rere setmana per veure pel·lícules com John Rambo o alguna de Mortadelo y Filemón.
I la indústria, tampoc: després que tots dels crítics del país esbombessin les meravelles que representava una pel·lícula com La soledad, la pel·lícula va durar dues setmanes en cartell i la van veure 41.000 persones; fins els Goya, que han provocat la reestrena del film i que aconseguís 17.000 espectadors més en un cap de setmana.

Les capelletes culturals existeixen, però fan poc més que servir de soroll de fons a la nostra vida quotidiana. I si la cosa no canvia, el públic es decantarà definitivament cap a crítiques alternatives, potser no tant pel que diuen o com ho diuen, sinó pel fet d'estar menys encorsetades en els grans grups mediàtics.

La bústia modernista

La balanza de la justicia puede a veces inclinarse pero al final siempre se libera.
[TESTIGO DE CARGO, Billy Wilder, 1957]

La seu de l’Arxiu Història de la Ciutat de Barcelona, la Casa de l’Ardíaca, és un palau d’origen medieval, però amb reformes posteriors renaixentistes. La casa ha tingut diversos usos, des de l’ús originari com a convent-fortalesa al s.XII fins a l’actual de seu de l’Arxiu, passant pel de ser l’emplaçament del Col·legi d’Advocats de Barcelona.
És precisament mentre era la seu del Col·legi d’Advocats que es va promoure la creació d’un dels elements més curiosos del palau: la bústia.

L’any 1902, el Col·legi va encarregar el disseny de la bústia a l’arquitecte modernista Domènech i Muntaner.
La bústia és un rectangle de marbre blanc amb diversos elements esculpits a l’interior. A la part superior hi ha l’escut Col·legi d’Advocats de Barcelona i cinc orenetes, i a la part inferior hi ha representada una heura i una petita tortuga.

El Degà del Col·legi va preguntar a l’arquitecte pel significat dels elements de la bústia. Domènech i Muntaner va respondre que el relleu simbolitzava la justícia que arriba molt lluny, com les orenetes, però que té molts entrebancs, simbolitzats per l’heura, i que la fan tan lenta com una tortuga.

Cara a cara d'assessors

¿A quién abrazaría tras el debate?

Enquesta a telecinco.es

Els qui deien que el cara a cara d'ahir –que no debat– era un fet històric ho feien, òbviament, des del punt de vista polític: després de quinze anys, els dos candidats dels partits majoritaris es reunien per debatre en públic.

I de fet, aquí s’acaba la rellevància d’allò d’ahir: els mateixos retrets de sempre, els arguments que ja hem sentit altres vegades, i sobretot, l’encarcarament i la manca de ritme impropis de qualsevol programa de televisió.

Els moviments estratègics per aconseguir un moderador, un espai i un ambient neutral, els temes a tractar i la manera d’enfocar-los, la tria del vestuari, la impossibilitat d’improvisar res, el mantenir les formes dins i fora de pla... a tot arreu es percebia la mà dels assessors d’un i d’altre bàndol.

No sé ben bé què vam veure ahir, però el que segur que no va ser és el contrast d’opinions entre dues persones. Qui sap si per veure un cara a cara de veritat haurem d’enviar els dos candidats a l’illa de Supervivientes i deixar els assessors a casa.

Una opereta sobrenatural

no feu escarafalls davant d’aquests fets horribles,
us hi heu d’acostumar el més aviat posible
[RUDDIGORE O LA NISSAGA MALEÏDA, Gilbert & Sullivan (adapt.), 2008]

A vegades, el recipient ens ajuda a imaginar-nos el que hi trobarem dins. Amb el teatre passa el mateix: la mida, la distribució de l’escenari i del pati de butaques, tot determina el caràcter del que hi veurem representat.
El Versus Teatre és petit, estrany, diferent. No hi ha escenari, o almenys no un escenari com a tal, hi ha un espai net envoltat de fileres de butaques, així que si un s’asseu a les primeres files, no només veu el que es representa, sinó també la reacció dels espectadors que té al davant.

Ruddigore o la nissaga maleïda també és un muntatge petit, estrany, diferent. Hi ha assassinats, enganys, històries d’amor i traïcions familiars. Però no com en una telesèrie de sobretaula. És un musical fosc, una opereta sobrenatural, que diu el subtítol de l’obra.
L’obra de Gilbert i Sullivan narra la història de la maledicció de la nissaga dels baronets de Rudiggore: tots els qui hereten el títol estan obligats a cometre un assassinat cada dia si no volen patir una agonia mortal.

Ruddigore podria ser un muntatge molt gran, com ho ha estat a altres llocs, però la companyia Egos Teatre, amb gent acabada de sortir de l’Institut del Teatre, l’ha adaptat a la seva mida, i a la del teatre. I se n’han sortit bé, perquè el resultat és una representació petita, però divertida, àgil i ben feta, sense més pretensions que les que aconsegueix: fer passar una bona estona a l’espectador i deixar un regust agradable a la boca.

El decebedor barber del carrer Fleet

- Quanta sang, no?
- ¡Joder, tio, pa’ ver esto me voy a ver Rambo!
Dos espectadors a la sortida del cinema Albéniz, Girona

Sweeney Todd, el barbero diabólico de la calle Fleet és una obra estranya pel que fa a la resta de musicals de Broadway: és fosc, hi ha molta sang i el protagonista és un assassí que clama venjança. Però Tim Burton també és un director rar dins el cinema nord-americà: pels personatges marginats, per la fidelitat a una estètica determinada, per tots aquells elements que s’han acabat transformant en la marca de la casa.
I raresa per raresa, era qüestió de temps que el Sweeney Todd i Tim Burton es trobessin.

Sweeney Todd explica la història de Benjamin Barker, un barber pare de família que és condemnat injustament per un crim que no ha comès. Després de complir condemna, torna a Londres transformat en Sweeney Todd per venjar-se del jutge Turpin, l’home que el va condemnar i va destruir la seva família. Per calmar aquesta set de venjança, i amb l’ajuda de la seva veïna, la senyora Lovett, es transformarà en un assassí.

Sweeney Todd, el barbero diabólico de la calle Fleet tenia totes les paperetes per convertir-se en una de les grans pel·lícules de Tim Burton: Johnny Depp, Helena Bonham Carter i Alan Rickman com a caps de cartell; una història de provada solvència representada arreu del món i cançons diferents que aporten el toc de qualitat al musical. Sí, tenia totes les paperetes però no ha guanyat la rifa, perquè la pel·lícula decep, i molt.

En primer lloc, decep als qui no saben què van a veure, perquè la promoció de la pel·lícula no és l’adequada. Veient només el tràiler, ningú diria que la pel·lícula és un musical: dels dos minuts i mig que dura, el diàleg n’ocupa la majoria i només apareixen quinze segons amb cançons.

En segon lloc (i això ja és més preocupant), decep també els qui sí que saben què van a veure, perquè n’esperàvem molt més. Els punts febles de la pel·lícula són sobretot per la manca de solidesa del guió.
L’origen de la venjança –l’acusació de Benjamin Barker d’un crim que no ha comès- es presenta de la forma més tonta i barroera. La vida anterior de Barker apareix d’una manera marginal i l’esposa i la filla del barber són personatges plans que no ajuden a fer creïble l’odi que Todd ha anat acumulant per haver-ho perdut.
El gran enemic de Todd, que el públic hauria de veure com un home temible i sobretot odiós, és presentat com un personatge maldestre i poc habilidós amb les dones, fet que treu al personatge de Rickman tota la possible càrrega terrorífica per donar-li un aire ridícul.
La història d’amor entre Johanna i Anthony, iniciada de manera fortuïta i desenvolupada d’una manera encara més inversemblant tampoc col·laboren en la consecució d’una pel·lícula tan sòlida com era d’esperar.
Però el moment més decebedor de les gairebé dues hores de metratge és el final. És un final previsible però precipitat: els crims és succeeixen sense solta ni volta i algunes línies de la trama queden penjades.

Pel que fa als encerts de la pel·lícula, que també n’hi ha, venen de les interpretacions dels actors –que a més, se’n surten amb bona nota de la interpretació musical malgrat dificultat de la partitura- i de la part visual, que com en el cas dels altres films de Burton és sempre un punt a favor.
Johnny Depp ocupa literalment tota la pel·lícula: no només s’ha apropiat del personatge protagonista, sinó que la seva presència resta importància a qualsevol altre intèrpret amb qui comparteix escena. Helena Bonham Carter, que no és la primera vegada que treballa amb Depp, es compenetra perfectament amb ell. Pel que fa als secundaris, Alan Rickman fa el que pot amb un personatge poc agraït, Timothy Spall aconsegueix ser tan desagradable com demana el seu paper, i Sacha Baron Cohen s’allunya de Borat en un dels personatges més divertits de la pel·lícula.
En la vessant purament estètica, la pel·lícula és perfecta. És fosca, crua, completament negra i gris, com l’època que descriu. L’únic element que trenca aquesta foscor és la sang, una sang espessa, densa, que s’acosta més al taronja que al vermell i que raja amb tanta profusió i espectacularitat com en una pel·lícula de Tarantino.

En definitiva, l’estètica de Burton és un embolcall perfecte per un guió imperfecte. Depp i Bonham Carter són els puntals incapaços de sostenir una pel·lícula que fa aigües i que decep les expectatives dels qui creien que Burton havia trobat en Sweeney Todd un musical a la seva mida.

Willkommen, bienvenue, welcome!
[CABARET, Bob Fosse, 1972]

Doncs això, benvinguts!