28.3.08

Preparats, llestos, congelats!

Cierren las salas. ¡El arte está en la calle!
[NOVIEMBRE, Achero Mañas, 2003]

A Nova York, hi ha un grup de persones que es dedica a passejar-se pel metro sense pantalons, a presentar-se en un Starbucks amb ordinadors no portàtils, a quedar-se congelats a l’estació Grand Central durant cinc minuts.
Són Improve Everywhere, un col·lectiu teatral que, des del 2001, es dedica a fer, gravar i distribuir per la xarxa “escenes de caos i festives en llocs públics”, improvisacions per sorprendre i desconcertar els passavolants. I sembla que ho aconsegueixen.


Ara, a petita escala, a Barcelona es vol fer el mateix. El 21 de marc, més de 200 persones es van quedar “congelades” a la Plaça Reial durant 5 minuts. Veient l’èxit, ja s’ha convocat un nou Barcelona Freeze. La cita? 12 d’abril, 13.00, Plaça Catalunya.

26.3.08

Decidir què no va a Cultura

everybody wants to rule the world
say that you'll never never never need it

Everybody wants to rule the world [TWELVE, Patti Smith, 2007]

Ahir la Patti Smith va dirigir un diari. La cantant va ser, per un dia, redactora en cap del diari francès Liberation. I Público ho explica avui, i l’article comença amb: “El sueño de algún que otro periodista: llegar un lunes por la mañana a la redacción y descubrir que ese día su jefa es Patti Smith”.
Potser, sí. Com que jo no sóc periodista, no us ho sé dir. Però millor que tenir a Patti Smith al costat decidint quins són els temes del dia, deu ser fer-ho tu mateix: triar la portada, canviar titulars, resituar temes, suprimir no-notícies presentades com a tals.

De primer, evitar que les úniques portades dedicades a la Cultura siguin els obituaris. Mor un dels millors guionistes del cinema espanyol, Rafael Azcona, correm a fer-li una ofrena funerària en portada; i si traspassen Fernán Gómez, el cinquè Beatle o Heath Ledger, també. Agafem la seva biografia, fem un repàs a la seva obra, truquem als seus amics per fer-nos un parell d’articles i si de cas conservem algun text seu o una vella entrevista, també ens serveix.
Després, evitar caure en la morbositat. Calen els titulars com el de “Bruce Willis se da a la botella” –que comenta siguin aquests homenatges pòstums a que ens tenen tan habituats: mor un dels millors guionistes del cinema espanyol, la Maria Àngela- per a parlar de la inauguració d’un bar propietat de l’autor? Cal el titular “Winona, pillada in fraganti, de nuevo”?
De fet, calen aquest tipus de notícia a Cultura? Per què no van a Societat? Podrien ser portades de revista del cor perfectament, això té a veure amb la Cultura...
I el mateix amb notícies com: X estrena una nova sèrie a tal cadena, com la de Courtney Cox estrenant Dirt a Fox. Diumenge, a El País Semanal i avui Público li dediquen línies a la suposada notícia. Molt bé. Enhorabona, Courtney Cox. Ara… on és la notícia? S’estrena una sèrie, i què? La protagonista és una de les protagonistes de Friends, i què? Parla de la premsa rosa, i…?
Si jo fos la Patty Smith, no se pas què posaria al meu diari. Però això, no.

14.3.08

El blog gris?

%3Cdiv+style%3D%22text-align%3A+right%3B+font-family%3A+georgia%3B%22%3E%3Cspan+style%3D%22font-style%3A+italic%3B%22%3ESi+aquestes+notes+se+salven+de+la+crema%2C%3C%2Fspan%3E%3Cspan+style%3D%22font-style%3A+italic%3B%22%3E+%3C%2Fspan%3E%3Cspan+style%3D%22font-style%3A+italic%3B%22%3Epotser+algun+dia+hi+passar%C3%A0+la+vista+algun+meu+parent+lluny%C3%A0%3C%2Fspan%3E%3Ci++style%3D%22font-family%3Atrebuchet+ms%3B%22%3E%3Cspan+lang%3D%22ES-TRAD%22++style%3D%22font-size%3A11%3B%22%3E+o+alguna+persona+curiosa+i+desenfeinada.%3C%2Fspan%3E%3C%2Fi%3E%3Ci%3E%3Cspan+style%3D%22%22+lang%3D%22CA%22%3E%3Co%3Ap%3E%3C%2Fo%3Ap%3E%3C%2Fspan%3E%3C%2Fi%3E%0D%0A%3C%2Fdiv%3E%3Cdiv+style%3D%22text-align%3A+right%3B%22%3E%3Cspan+style%3D%22%22+lang%3D%22ES-TRAD%22%3E%3Cspan+style%3D%22font-weight%3A+bold%3B+font-family%3A+georgia%3Bfont-family%3Atrebuchet+ms%3Bfont-size%3A85%25%3B%22++%3E%5BEL+QUADERN+GRIS%2C+Josep+Pla%2C+1966%5D%3C%2Fspan%3E%3Co%3Ap%3E%3C%2Fo%3Ap%3E%3C%2Fspan%3E%0D%0A%3C%2Fdiv%3E%3Cp+style%3D%22text-align%3A+justifp%322+class%3D%22MsoNormal%22%3E%3Cspan+style%3D%22%22+lang%3D%22CA%22%3E%0D%0A%C2%ABAra%2C+finalment%2C+d%C3%B3na+gust+de+viure+a+Catalunya.+La+unanimitat+%C3%A9s+completa.+Tothom+est%C3%A0+d%E2%80%99acord.+Tots+hem+tingut%2C+tenim+o+tindrem%2C+indefectiblement%2C+la+grip%C2%BB.+%3Co%3Ap%3E%3C%2Fo%3Ap%3E%3C%2Fspan%3E%3C%2Fp%3E%3Cdiv+style%3D%22text-align%3A+justify%3B%22%3E++++++%3C%2Fdiv%3E%3Cp+style%3D%22text-align%3A+justify%3B%22+class%3D%22MsoNormal%22%3E%3Cspan+style%3D%22%22+lang%3D%22CA%22%3E%3Co%3Ap%3E+%3C%2Fo%3Ap%3EAix%C3%AD+comen%C3%A7a+l%E2%80%99anotaci%C3%B3+del+14+de+mar%C3%A7+de+1918+que+va+escriure+Josep+Pla+en+aquella+mena+de+dietari+que+%C3%A9s+El+Quadern+Gris%2C+i+aix%C3%AD+comen%C3%A7a+tamb%C3%A9+l%E2%80%99entrada+%3C%2Fspan%3E%3Ca+onblur%3D%22try+%7Bparent.deselectBloggerImageGracefully%28%29%3B%7D+catch%28e%29+%7B%7D%22+href%3D%22http%3A%2F%2Fbp0.blogger.com%2F_1xlCZBbSqWI%2FR9qNzjpKpmI%2FAAAAAAAAAC8%2F5g1C_pfJ8DQ%2Fs1600-h%2Fpla1.jpg%22%3E%3Cimg+style%3D%22margin%3A+0pt+10px+10px+0pt%3B+float%3A+left%3B+cursor%3A+pointer%3B%22+src%3D%22http%3A%2F%2Fbp0.blogger.com%2F_1xlCZBbSqWI%2FR9qNzjpKpmI%2FAAAAAAAAAC8%2F5g1C_pfJ8DQ%2Fs320%2Fpla1.jpg%22+alt%3D%22%22+id%3D%22BLOGGER_PHOTO_ID_5177606638496556642%22+border%3D%220%22+%2F%3E%3C%2Fa%3E%3Cspan+style%3D%22%22+lang%3D%22CA%22%3Edel+%3Ca+href%3D%22http%3A%2F%2Felquaderngris.cat%2Fblog%2F%22%3Eblog+El+Quadern+Gris%3C%2Fa%3E.+%3Co%3Ap%3E%3C%2Fo%3Ap%3E%0D%0A90+anys+despr%C3%A9s+de+l%E2%80%99original%2C+%3Cst1%3Apersonname+productid%3D%22la+Fundaci%C3%B3+Josep%22+st%3D%22on%22%3E%3Cst1%3Apersonname+productid%3D%22la+Fundaci%C3%B3%22+st%3D%22on%22%3Ela+%3Ca+href%3D%22http%3A%2F%2Ffundaciojoseppla.cat%2F%22%3EFundaci%C3%B3%3C%2Fa%3E%3C%2Fst1%3Apersonname%3E%3Ca+href%3D%22http%3A%2F%2Ffundaciojoseppla.cat%2F%22%3E++Josep%3C%2Fa%3E%3C%2Fst1%3Apersonname%3E%3Ca+href%3D%22http%3A%2F%2Ffundaciojoseppla.cat%2F%22%3E+Pla%3C%2Fa%3E+ha+decidit+publicar+el+text+de+pla+en+forma+de+blog%2C+seguint+el+ritme+de+les+anotacions+del+dietari%3A+des+del+8+de+mar%C3%A7+de+1918+%28ara+%3Ca+href%3D%22http%3A%2F%2Felquaderngris.cat%2Fblog%2F%3Fp%3D6%22%3E8+de+mar%C3%A7+de+2008%3C%2Fa%3E%29+fins+al+15+de+novembre+de+1919+%282009%29.+%3Co%3Ap%3E%3C%2Fo%3Ap%3E%3C%2Fspan%3E%3C%2Fp%3E

13.3.08

Imagina que no és veritat

El carrer de l’Allau sempre fa baixada, amb el pendent suau en totes dues direccions. Va molt bé per patinar.
[IMAGINA UN CARRER, Guillen Sala Lorda, 2006]


Imagina’t un carrer que no és enlloc, i que el miris per on el miris, sempre fa baixada, i que té una vorera amb un clima tropical i una altra amb un clima sec. I imagina’t la gent que hi viu: la Josepa, la vella tafanera que publica una gaseta setmanal amb les xafarderies dels veïns; en Vladimir, el negre que fa de Baltasar a la cavalcada de reis, en Marcel, el nen amb vocació d’empresari... Imagina’t la vida plàcida d’aquesta gent curiosa en un lloc curiós, i com pot canviar amb l’aparició del cinemind, un invent que permet veure en imatges tot allò que imagines.
Imagina’t un començament brillant i un final desastrós, o no t’imaginis res d’això i llegeix-ho a Imagina un carrer, de Guillem Sala Lorda.

Sala reivindica la imaginació i la comunicació. Amb to poètic, recrea el carrer de l’Allau, els seus habitants i allò que els passa. Amb to poètic, però sense passar-se. La mida justa per fer recordar la calidesa d’Amélie.

Però aquest to poètic, aquesta mesura a l’hora de descriure els detalls d’ambients i personatges, aquest encant surrealista, es perd al final amb una sotragada forta que fa explotar la bombolla. Perquè imagina’t que et diuen que el Petit Príncep no vivia a l’asteroide B612, sinó que era un vagabund a qui se li ha anat l’olla, per exemple. Imagina’t que després d’haver-te explicat una història original i diferent, precisament perquè no té context i perquè sembla màgica, et diuen que en realitat tot té una explicació racional i avorrida. Imagina’t que després de fer un al·legat en favor de la imaginació, te’l tiren per terra i te’l trepitgen davant del nas. Imagina’t unes últimes 5 pàgines que contradiuen les 119 anteriors. Quina gràcia, no?

12.3.08

Una altra cultura

hoy amor, igual que ayer, como siempre
el diario no hablaba de ti, ni de mi

Eclipse de mar [MENTIRAS PIADOSAS, Joaquín Sabina, 1990]


La veritat és que no entenc ben bé quina és la diferència entre la secció de cultura d’un diari i el seu suplement cultural. La Maria Àngela, que és aquí al costat, diu que potser la diferència és troba en la temporalitat dels continguts: mentre que la secció del diari demana immediatesa, el suplement es permet repòs, implica una certa pausa i per tant, els continguts perden l’actualitat en favor de la reflexió. Més o menys, hi podria estar d’acord. Més o menys.

Molt bé. La diferència és el temps que el tema reposa al calaix, però el tema és el mateix. Tots tenen una agenda, tots parlen de les estrenes de cinema, tots entrevisten algun autor que no tardarà a publicar un llibre, tots recomanen una exposició a Madrid o a Barcelona o l’últim disc d’algun trompetista de jazz desconegut.

Ni el suplement de El País, ni El Cultural tenen una secció dedicada a internet -un dels proveïdors de cultura més estesos (per no dir el que més)-, pocs parlen de còmics, de televisió, d’arquitectura o disseny. Potser el que més s’acosta a aquesta concepció més àmplia de cultura és l’ABCD, el suplement de l’ABC, que sí que inclou algunes d’aquestes seccions.

Potser, però, els comunicadors culturals s’haurien de començar a plantejar alguna cosa. Està bé parlar de llibres, cinema, música que coneix o coneixerà tothom, però hi ha més coses lluny de la indústria: la gent penja les seves maquetes a Myspace perquè és impossible que als suplements parlin d’ells, consumeix sèries de televisió com Els Soprano o House perquè tenen millors guions que moltes pel·lícules, es para a mirar les estàtues humanes de les Rambles com qui va a un espectacle de dansa, fotografia graffitis com si fóssin davant d’un Tàpies. No tota la cultura es ven a l’FNAC, potser de tant en tant està bé sortir al carrer i preguntar a la gent què pensa i de què vol saber.

Lleig amb ganes

Aunque su gusto pueda describirse como de vulgar, es el suyo.
[ZELIG, Woody Allen, 1983]


Les pel·lícules de l’Almodóvar són kitsch, els vídeos japonesos de karaoke, Grease i les figuretes de sevillanes que es posen sobre la tele, també. I les flors de plàstic, les disfresses d’Elvis, les fotos de La Chapelle i les cançons que van a Eurovisió.

Google té més de 6 milions d’enllaços per a kitsch. La RAE diu que el terme s’aplica a aquells objectes artístics que són pretenciosos, passats de moda i considerats de mal gust. L’IEC ho defineix com aquella producció artística on predomina l’efecte ràpid i previsible, la decoració amb pretensions, el sentimentalisme i la comercialitat.

Pot ser sí, però el concepte va molt més enllà: és el gust pel mal gust. Una cosa no només ha de ser lletja, per ser kitsch, també ens ha d’agradar de tan lletja com és.

Allò kitsch ha fet més mèrits que la simple lletjor que acumula: ha de ser prou hortera, passada de moda i estereotipada com per deixar de ser-ho. Ha de ser diferent, precisament com les pel·lícules de l’Almodóvar, les sevillanes o les cançons d’Eurovisió. O almenys, tan diferent com per convertir-se en una mena de marca de fàbrica, un estil realment reconeixible i distintiu com per no ser horrorós, sinó horrorosament únic.

8.3.08

Art per a pobres, comprat per rics

los que él critica en sus pinturas le recompensan adorándole,
¿y él qué puede hacer?

Tras las huellas de Banksy [EL PAÍS, Antonio Jiménez Barca, 02/03/2008]

Banksy pinta graffitis de manera anònima. Pinta policies que escorcollen la cistella de Judy Garland camí del regne del Mag d’Oz, carros de supermercat sota el pont japonès de Monet, holigans que ataquen la cafeteria de Hopper, esquerdes que trenquen el mur de Gaza...

Banksy pinta i se’n riu de qui el compra, i com més se’n riu, més el compren. Subhasten per més de 300.000 euros per un mural a Londres, l’exposen a Los Angeles, el comparen amb Warhol.

En aquest cas, però, el mercat de l’art pot més que la voluntat de l’artista i el missatge que vol transmetre. L’art per l’art, la pintura al carrer accessible a tothom deixa pas a la venta de murs per part dels propietaris de la paret i a l’aprofitament de les autoritats com a atracció turística.
Amb la mercadotècnia en acció, l’art és sorprenentment democràtic: Banksy pinta pels pobres i el compren els rics.

Les princeses Vivian i l'artista marginal

Ningún vecino sospechó jamás la obsesión que minaba la vida de aquel solitario de patrones fijos, que buscaba en la basura, sólo hablaba de los partes meteorológicos y únicamente salía de su casa para ir a misa cinco veces al día.

La oscura vida de un pintor marginal [EL PAÍS, Agustín Fernández Mallo, 02/03/2008]

15.145 pàgines per narrar i il·lustrar la història d’Abbiennia, un regne cristià situat en un planeta al voltant del qual orbita la Terra. 15.145 pàgines per acabar la lluita entre les princeses Vivian i els Glandelinians que les volen esclavitzar amb dos finals diferents, on guanyen les unes o els altres. 15.145 pàgines de nenes amb ales de papallona, d’empalaments i de tornados i paisatges amenaçadors. 15.145 pàgines de detalls, des de la descripció de l’uniforme dels soldats Glandelinians, passant per l’orografia del paisatge o les partitures de les marxes militars dels dos exèrcits en combat.

Són les 15.145 pàgines de The story of the Vivians girls, in what is known as the Realms of the Unreal, of the Glandeco- Angelinian War Storm, caused by the Child Slave Rebellion, que Henry Darger va crear en 40 anys d’obsessió fer la infància, els pronòstics meteorològics dels informatius de televisió i la religió.

El llibre, entre altres manuscrits i aquarel·les immenses, va ser una de les troballes del fotògraf Nathan Lerner quan, a l’abril del 73 va entrar a l’apartament del seu inquilí Henry Darger després de la seva mort.

Malgrat que li havia demanat que destruís tot el que hi havia a l’apartament, Lerner va fer pública l’obra de Darger. Actualment se’l considera un dels artistes marginals amb més projecció, amb exposicions a Nova York, Berlín i Roma, una pel·lícula sobre la seva vida i influències musicals en diversos grups de l’escena independent nord-americana.

2.3.08

Fotografiant la notícia

si la fotografia no és bona, és que no t'hi vas acostar prou
Robert Capa

El retrat de Franco presidint les primeres eleccions de la democràcia, manifestacions contra l’OTAN, l’atemptat d’Hipercor, Maragall dalt d’un trampolí olímpic, el rei amb un canó militar apuntant-li a la nuca durant unes maniobres militars. Però també caixes plenes de xeringues a Can Tunis, un part, dessallotjaments okupes, monges jugant a bàsquet.


Una crònica pública i quotidiana de l’últim quart del segle XX, 177 imatges de 77 fotoperiodistes com Julián Martín Cuesta, Domènec Umbert o Pepe Baeza i que es poden veure encara a l’exposició Fotoperiodisme a Catalunya. 1976-2000 al Palau de la Virreina.

Impulsada per l’antic degà del Col·legi de Periodistes, Josep Maria Huertas Claveria, la mostra és una continuació de l’homenatge a la professió de fotoperiodista que ja es va poder veure l’any 1990.