Esnobs sota les estrelles

Coges una tela negra, le pintas un círculo rojo y dices
“esto va a ser... naturaleza”,
añades una raya verde y dices
“ahora, esto es... estramonio y titanio”...
puro cuento, todo.
Comentaris a la sortida del MACBA

Passin i vegin els museus de nit! Més de 2.000 museus de tota Europa –entre ells, els de Barcelona- participaven en la Nit dels Museus, ahir, la vigília del Dia Internacional dels Museus, que és avui.
Així, entre set de la tarda a una de la nit, es van poder visitar de manera gratuïta el MNAC, el MACBA, la Pedrera, el CCCB, el Picasso, la Fundació Miró... i fins a una vintena de centres d’art, d’història i ciència.

Nosaltres vam escollir el MACBA i el CCCB, i sembla que tota la gent superguai de Barcelona també. Deambulant per les sales, entre els 9.000 visitants del MACBA, hi havia alguna família, gent gran, parelles de mitjana edat, però sobretot, grupets d’aquella gent que fa tanta ràbia.
Aquella gent que ha fet de l'esnobisme la seva filosofia de vida, que diu que passa de Houellebeq, que ja no suporta La Fura dels Baus i que ja ha tret Architecture in Helsinki del seu iPod. Perquè s’ha quedat antiquat. Són dels que van avorrir internet abans que s’inventessin els ordinadors.
Són, a més, aquells que intenten trobar sentit a una instal·lació de vigues de ferro escampades per terra. I que no només la volen entendre, sinó que reciten la seva reflexió en veu alta a tothom qui vol escoltar-los, mentre posen cara seriosa i es rasquen la barbeta.

Mentrestant, els altres no entenem gairebé res del que veiem. O almenys els que són com jo, que sóc de les encara crec que Modigliani, Chagall i Man Ray són el zenit de la modernitat. Som, els que quan anem al MACBA intentem fer drecera saltant sobre les vigues de ferro i no ens fustiguem perquè no ens agrada el videoart.

Pd. De totes maneres, és fantàstic que una nit de dissabte puguis escollir entre sortir a sopar fora, veure un succedani de Salsa Rosa a la tele, ballar en una discoteca, anar al cinema o al teatre o aturar-te davant d’una escultura de Gargallo durant hores.

Lars i el seu voltant

Guy and Doll.
Lars' date is unreal.
Geek starts dating plastic.

Crítiques de Lars y una chica de verdad a The Four Word Film Review.

Resumint-ho molt, podriem dir que sí, la pel·lícula va d'un home que només es relaciona amb una nina de plàstic que ha comprat per internet. I això, a molts els tira enrere, perquè pot semblar que és la típica peli de freaks tarats que es tiren nines de plàstic mentre miren porno online. Però no.
Aquest argument, en principi inversemblant, acaba fent una pel·lícula simpàtica, amb bons diàlegs i grans interpretacions. Els tocs còmics inicials, lligat a la presentació en societat de la Bianca, es van diluint en una història més profunda i dramàtica, que parla de la solitud, les relacions i l’egoisme.
Perquè, tot i que tot gira al voltant de Lars, la resta de personatges, començant pel germà i la cunyada, i fins a la doctora o Margo, la companya de feina, tots tenen un paper important al film. Lars y una chica de verdad parteix de la història de Lars com a excusa per crear un retrat d’una comunitat curiosa, un poble permanentment nevat on viuen personatges estranys i entranyables que ajuden, cadascú com pot, a la integració de Bianca acompanyant-la a la perruqueria, a participar en les reunions del consell escolar o duent-la de picnic. Neu i amistat, com en una pel·lícula de Capra.
I tot això és possible, gràcies al guió de Nancy Oliver, guionista de la gran (i genial, divertida i fantàstica) A dos metros bajo tierra que va ser nominada a l’Oscar per aquesta pel·lícula. Oliver crea aquest ventall de personatges de bon cor i pinta retro per entrellaçar les seves històries amb la principal, la de Lars i Bianca.

La direcció de Craig Gillespie no molesta gens, però tampoc brilla en excés, a part d’una bona direcció dels actors.
Ryan Gosling es transforma en Lars, un ser asocial i introvertit, però també capaç de despertar l’afecte dels que són al seu voltant amb un sol gest, una mirada o un silenci. Paul Schneider, l’aspre germà del protagonista, Emily Mortimer, que interpreta a la simpàtica cunyada de Lars, i Patricia Clarkson, la metgessa impulsora de la integració de Bianca, són els qui acompanyen a Gosling, aprofitant molt bé les poques escenes que tenen.

Tot, des del guió, la interpretació i l’ambientació conflueixen per transformar la vida de Lars en alguna cosa més que una història d’un freak que compra un tros de plàstic.

All that jazz(zzzzzzzzzz)

Man, if you have to ask what jazz is, you’ll never know.
Louis Armstrong

En defensa nostra puc dir que vam anar a petar a la conferència Jazz: la història i els músics per error. Per error nostre no, per error de qui s’ha dedicat a repartir quatre programes diferents de les Jornades de Periodisme Cultural. Així que, sense voler, intentant anar a la de les revistes culturals, amb en Miquel i la Maria Àngela ens vam trobar a la xerrada que feia Eduardo Hojman. Que bé! Però ens vam quedar, no fos cas que ens estéssim perdent la conferència del segle.
El jazz a Nova Orleans i tota la història del swing, el ragtime i les big bands ho recordava d’una obra de teatre d’aquelles que feien a les sessions matinals per a escoles al Teatre Municipal.

Però en fi... la veritat és que tot va ser bastant avorrit: més de vint minuts de retard, mil noms de músics més enllà dels típics Charlie Parker i Duke Ellington, i dissertacions d’un conferenciant amb poca traça per entretenir el públic. Sentint-lo vaig enyorar aquell matí en que reia mentre m’explicaven el naixement del jazz i no estava incòmoda a la cadira i tenia por d’adormir-me a la Sala de Graus.

Vam marxar abans d’hora i no puc dir gaire cosa més. Només que sentint aquell home vaig veure que no sóc la única persona sense oïda musical, perquè tots posàvem la mateixa cara de no veure la diferència entre el tema i la melodia. I que deixo el jazz per les tardes de pluja i les pel·lícules de Woody Allen.

Què hi fa això aquí?

Un burócrata se volvió loco cuando leyó.
Nicolai Gogol

Ens havien dit que eren dues germanes belgues, i que venien a fer una xerrada a la Sala de Graus de la facultat. Almenys això de la Sala de Graus no era mentida.
La veritat és les Gazzo són dues germanes -però no belgues, sinó italianes- que es dediquen al periodisme des de fa quatre dècades. Treballen a l’agència que va fundar el seu pare als anys 50, l’agència Europa, centrada en la informació de la Unió Europea, antiga Comunitat Europea, antiga CECA i vés a saber que més.
Ajudades per una intèrpret que ha enamorat a més d’un/a i dos i tres, Marina i Lidia Gazzo han parlat de què fan. Passegen per Brussel·les, de comissió de ministres en comissió de ministres, de reunió parlamentaria en reunió i de roda de premsa en roda de premsa. Pel que he entès, la seva feina consisteix en transmetre fil per randa el que diuen, opinen i fan (?) les institucions europees i altres fonts oficials. Al final, el més interessant ha estat la pregunta de si fan alguna cosa més a part de reproduir el que diu el polític de torn.
No ho han contestat del tot, però de fet, m’és més o menys igual, perquè això d’avui no tenia res a veure amb el periodisme cultural. O almenys jo no sóc pas capaç de veure-hi la relació. Si algú l’hi troba, que m’ho expliqui.