El decebedor barber del carrer Fleet

- Quanta sang, no?
- ¡Joder, tio, pa’ ver esto me voy a ver Rambo!
Dos espectadors a la sortida del cinema Albéniz, Girona

Sweeney Todd, el barbero diabólico de la calle Fleet és una obra estranya pel que fa a la resta de musicals de Broadway: és fosc, hi ha molta sang i el protagonista és un assassí que clama venjança. Però Tim Burton també és un director rar dins el cinema nord-americà: pels personatges marginats, per la fidelitat a una estètica determinada, per tots aquells elements que s’han acabat transformant en la marca de la casa.
I raresa per raresa, era qüestió de temps que el Sweeney Todd i Tim Burton es trobessin.

Sweeney Todd explica la història de Benjamin Barker, un barber pare de família que és condemnat injustament per un crim que no ha comès. Després de complir condemna, torna a Londres transformat en Sweeney Todd per venjar-se del jutge Turpin, l’home que el va condemnar i va destruir la seva família. Per calmar aquesta set de venjança, i amb l’ajuda de la seva veïna, la senyora Lovett, es transformarà en un assassí.

Sweeney Todd, el barbero diabólico de la calle Fleet tenia totes les paperetes per convertir-se en una de les grans pel·lícules de Tim Burton: Johnny Depp, Helena Bonham Carter i Alan Rickman com a caps de cartell; una història de provada solvència representada arreu del món i cançons diferents que aporten el toc de qualitat al musical. Sí, tenia totes les paperetes però no ha guanyat la rifa, perquè la pel·lícula decep, i molt.

En primer lloc, decep als qui no saben què van a veure, perquè la promoció de la pel·lícula no és l’adequada. Veient només el tràiler, ningú diria que la pel·lícula és un musical: dels dos minuts i mig que dura, el diàleg n’ocupa la majoria i només apareixen quinze segons amb cançons.

En segon lloc (i això ja és més preocupant), decep també els qui sí que saben què van a veure, perquè n’esperàvem molt més. Els punts febles de la pel·lícula són sobretot per la manca de solidesa del guió.
L’origen de la venjança –l’acusació de Benjamin Barker d’un crim que no ha comès- es presenta de la forma més tonta i barroera. La vida anterior de Barker apareix d’una manera marginal i l’esposa i la filla del barber són personatges plans que no ajuden a fer creïble l’odi que Todd ha anat acumulant per haver-ho perdut.
El gran enemic de Todd, que el públic hauria de veure com un home temible i sobretot odiós, és presentat com un personatge maldestre i poc habilidós amb les dones, fet que treu al personatge de Rickman tota la possible càrrega terrorífica per donar-li un aire ridícul.
La història d’amor entre Johanna i Anthony, iniciada de manera fortuïta i desenvolupada d’una manera encara més inversemblant tampoc col·laboren en la consecució d’una pel·lícula tan sòlida com era d’esperar.
Però el moment més decebedor de les gairebé dues hores de metratge és el final. És un final previsible però precipitat: els crims és succeeixen sense solta ni volta i algunes línies de la trama queden penjades.

Pel que fa als encerts de la pel·lícula, que també n’hi ha, venen de les interpretacions dels actors –que a més, se’n surten amb bona nota de la interpretació musical malgrat dificultat de la partitura- i de la part visual, que com en el cas dels altres films de Burton és sempre un punt a favor.
Johnny Depp ocupa literalment tota la pel·lícula: no només s’ha apropiat del personatge protagonista, sinó que la seva presència resta importància a qualsevol altre intèrpret amb qui comparteix escena. Helena Bonham Carter, que no és la primera vegada que treballa amb Depp, es compenetra perfectament amb ell. Pel que fa als secundaris, Alan Rickman fa el que pot amb un personatge poc agraït, Timothy Spall aconsegueix ser tan desagradable com demana el seu paper, i Sacha Baron Cohen s’allunya de Borat en un dels personatges més divertits de la pel·lícula.
En la vessant purament estètica, la pel·lícula és perfecta. És fosca, crua, completament negra i gris, com l’època que descriu. L’únic element que trenca aquesta foscor és la sang, una sang espessa, densa, que s’acosta més al taronja que al vermell i que raja amb tanta profusió i espectacularitat com en una pel·lícula de Tarantino.

En definitiva, l’estètica de Burton és un embolcall perfecte per un guió imperfecte. Depp i Bonham Carter són els puntals incapaços de sostenir una pel·lícula que fa aigües i que decep les expectatives dels qui creien que Burton havia trobat en Sweeney Todd un musical a la seva mida.