Ni solidesa, ni química, ni Coixet

- Yo creía que la poesía era el alimento del amor.
- De un amor sólido tal vez pero, si no es más que una ligera inclinación, un mal soneto lo mataría en el acto.
[ORGULLO Y PREJUICIO, Jane Austen, 1812]

No és cap novetat dir que Isabel Coixet és una d’aquelles directores que podrien organitzar partits de futbol entre partidaris i detractors. Agrada i repugna al públic pels mateixos motius: la seva obsessió per la mort i l’amor, la tendència a abusar dels secrets i les mentides, la fragilitat de les relacions. I tampoc és cap notícia dir que el cinema de la Coixet és així perquè el fa ella: ella l’escriu, ella el dirigeix i ella el roda càmera en mà.
No és cap novetat, però és veritat. I també és veritat que Elegy, basada en la novel·la L’animal moribund de Phillip Roth, és un encàrrec. És la primera pel·lícula que la directora fa a Hollywood, i és també el primer guió que roda que no ha dirigit ella. Es nota.

Per fora, té tots els elements que la converteixen en un film Coixet: personatges amb passats més o menys foscos, secrets, relacions difícils de pair i un gir més o menys dramàtic al final (bastant fàcil d’intuir, tot s’ha de dir).
Però no ens enganyem, és la típica història entre una noia jove i un home madur: un professor universitari, David Kepesh, s’enamora fins a l’obsessió de Consuela Castillo, una alumna d’origen cubà. Tot això, revestit d’uns diàlegs pedants, farcits de referències a Goya, Kafka, Velázquez i qui faci falta (fins i tot l’amic Barthes, el semiòtic, apareix en diversos moments!) i sobretot, d’uns plans impossibles, que intenten deixar l’espectador bocabadat constantment però que en realitat cansen bastant (no cal veureu tot en pica i contrapicat, des de darrere una tanca o entre uns arbustos). Massa poètica per tan poca cosa a dir.
Ben Kingsley i Penélope Cruz tampoc ajuden gaire a fer-nos creure la història. Compleixen bé el seu paper (millor ell que ella), però no emocionen ni suggereixen, no hi ha res més del que es veu.

I és que aquesta és una pel·lícula prefabricada, basada en una estructura feble repetida mil vegades. Un moble d’Ikea tindria més solidesa. Amb un guió ple d’altibaixos, la pel·lícula canvia de registre constantment i passa del drama a la comicitat amb tan poca soltura que molesta. Tot podia haver estat molt més senzill.

O igual de complicat, però amb una mica més de profunditat. El que ja és evident, és recalcat per una veu en off constant, i en canvi, el més necessari per explicar la història, queda borrós. D’on neix l’obsessió de David per Consuela, si aquesta no sembla res més que una noieta tonta? Què passa amb Carolyn, l’amant de Kepesh de tota la vida, que va de dona misteriosa i segura de si mateixa a esposa despechada?

En definitiva, una pel·lícula de la Coixet, però sense res de la Coixet de Cosas que nunca te dije, Mi vida sin mí o La vida secreta de las palabras. Una sort per alguns, una desgràcia per a d’altres.

Passejar

Flâner [intransitif]
1. Se promener sans but, sans hâte et sans objet déterminé
2. Passer son temps à des bagatelles.
Dictionnaire de l'Académie française

Són blogs com aquest. Bé, en moltes coses són millors que aquest, i en la majoria són, com a mínim, diferents. Almenys parteixen de la mateixa idea: van néixer per comentar els temes que es tracten a l’assignatura de Periodisme especialitzat en cultura i s’han desenvolupat fins a esdevenir abocadors de comentaris i reflexions sobre el que veuen i pensen alguns estudiants de periodisme.
En els blogs que trobareu a continuació hi ha de tot sobre cinema, teatre, literatura, música, fotografia, art i mitjans de comunicació. Però sobretot, són una mirada molt personal de la realitat. Veuen el que volen veure. Potser no són els millors, però m’agraden, i de tant en tant, m’hi acosto i em deixen posar les ulleres amb que es miren el món.

1. L’Edu s’ho qüestiona tot, i de tant seriosament que s’ho pren, tot acaba sonant de broma. I això em fa gràcia. A ningú més se li acudiria dissertar sobre el Club Patí Voltregà; ni plantejar el dilema entre les germanes Bruni; ni, com ell mateix diu, voler res més que saludar la bellesa de la utopia ancestral.
Si de cas em feu cas i us passegeu pels Eufemismes amb k, no us espanteu. La pel·lícula de Kaurismäki que esmenta a la capçalera és la única cosa avorrida que hi ha per allà.

2. Mirant el blog de la Maria Àngela ric molt. Els seus Comentaris d’activitats culturals són un altre punt de vista de les meves activitats culturals. El seu blog sembla un mirall d’aquest, o aquest del d’ella, tampoc ho tinc tant clar. Ens hem recomanat sèries de televisió; hem comentat els temes de classe abans d’asseure’ns a escriure; ens hem arrossegat mútuament a veure exposicions de fotoperiodisme, obres de teatre i si puc, l’obligaré a acompanyar-me al cinema a veure Rebobine, por favor abans que ella em faci pujar fins a Monstserrat.

3. A vegades no sé si conec la Gemma. A vegades crec que sí, i a vegades crec que no. Però sempre he tingut la sensació que li agrada mirar. Crec que Ars longa, vita brevis també em transmet aquesta sensació. Però no en plan voyeur (és voyereuse? no ho sé pas), sinó en plan flâneuse. Passeja i mira i aprèn i explica. I passeja i mira i aprèn i explica coses que a mi m’agrada m’expliqui. I amb això, en tinc prou.

4. Mayu, la farmacèutica, dispensa de tot: teatre, música, cinema, però la seva especialitat són les exposicions. Perquè en realitat, la Mayu fa fotos. Fa fotos del que veu, les embolcalla amb textos sorprenents i les ven sense recepta (ni factura) a Tractament cultural.

5. La veritat és que ja no sé quin blog destriar entre els que em queden. Preferixo fer de tastaolletes i passejar. Per a les curiositats més frikis, la Cultura para todos de l'Eli o el S.A.C. d'en Miquel. Per a les coses metafísiques, Ens veiem d'en Víctor o Le feu follet d'en Tomàs. Per a les qüestions més artístiques i afrancesades, com a mi m'agraden, Synesthésique.

De l'envàs i el producte

La televisión es maravillosa.
No sólo nos produce dolor de cabeza, sino que además
en su publicidad encontramos las pastillas que nos aliviarán.
Bette Davies

Què passa si fas la mil·lèsima edició d’un programa de televisió edulcorat, ple de cançonetes mal versionades, professors mimosos i molts concursants ploramiques? Passa que el teu públic es va reduint, perquè en realitat sempre troba el mateix programa, una vegada i una altra. És Operación Triunfo.
I què passa si al programa empalagós hi afegeixes un ogre amb mala llet i una actitud desmenjada i suposadament rebel (encara que sigui tan falsa com el bon rollo que intenten desprendre els concursants)? Passa que l’audiència puja. Captes la gent que menysprea el programa i que ara gaudeix veient patir els triunfitos, i mantens el públic que ja tenies, perquè al seguiment del programa s’hi afegeix la compassió i la necessitat de protegir els desvalguts, en aquest cas, els concursants.

Realment, ha funcionat. No només han augmentat les audiències de la cinquena i la recent estrenada sisena edició d’OT, sinó que el fals ogre, és a dir, el senyor Evaristo Mejide ha passat de publicista més o menys anònim a estrella mediàtica. Si busques Risto Mejide a Google, en 0,06 segons t’apareixen 130.000 entrades, entre les que hi ha la seva web personal, entrades a la Wikipedia i fins i tot risto.tv, una recull de tots els seus videos i els dels seus imitadors. De fet, ni tan sols cal encendre l’ordinador o el televisor per trobar-lo: pots comprar el seu llibre, sentir-lo a la ràdio, llegir-lo al diari.
I el discurs, més o menys, sempre és el mateix: el packaging és tan important com el producte; si la capsa és maca, és igual que sigui buida.

Sí, sens dubte és un bon publicista, però encara és millor com a producte. Gràcies a ell, Operación Triunfo és, de nou, un programa de masses, i el que és més important: ell, també.

Blau naïf

Y mientras, yo me enamoraba como un fan
de tu voz, de tus amigos, de tu ropa y de tu manera de mirar.
Como un fan [TAN SIMPLE COMO EL AMOR, La Casa Azul, 2003]

Pentinats d’aire retro. Ulleres de pasta. Jerseis de punt; texans pitillo; sabates Victoria o Converse; samarretes amb referents nostàlgics, Barrio Sésamo, Hello Kitty, Supermario, Vespa, fins i tot, algún Naranjito. I Xibeques, moltes Xibeques. Un ambient naïf, de melodies juganeres i colors cridaners, com La Casa Azul. Com el concert d’ahir al Maremàgnum.

Un concert gratuït a l’aire lliure promocionat bàsicament a través d’internet, amb un grup de música, La Casa Azul, que si bé va néixer abans que Myspace o Youtube es convertissin en la maquinària de promoció musical que són ara, s’ha fet gran –i molt- gràcies a internet.
Perquè LCA és un grup fantasma. O gairebé. L’escenari l’omplen pantalles on contínuament es projecten les imatges de cinc androides, i Guille Milkyway, un músic convertit en l’home orquestra i que canta, toca el teclat, el baix i el que faci falta. Però el grup en si possiblement és el que menys importava.

El que la gent buscava eren les cançons, amb melodies electròniques i lletres que apel·len tant als referents més pròxims, ja siguin la semifinal de la Champions, Second Life o la Cocacola, com als més exòtics, com el j-pop Shibuya o la cantant Yma Sumac.
Van sonar sobretot les cançons de l’últim disc, La Revolución Sexual; cançons que el públic del concert d’ahir al Maremàgnum coneixia a la perfecció, com la mateixa La Revolución Sexual– que es va quedar a les portes d’anar a Eurovisió-, No más Myolastán o La nueva Yma Sumac. Però també versions, i no només d’un clàssic tan aplaudit com Love is in the air, sinó també dels propis temes de LCA, per exemple Triple salto mortal, que van abandonar la seva forma habitual per convertir-se en sorprenents balades.

I entremig, les bombolles de sabó que sortien de l’escenari i els discursos inintel·ligibles de Milkyway sobre la fama, sobre Barcelona, sobre Eurovisió. Ininteligibles no només per la poca capacitat oratòria de Guille Milkyway, que es va excusar un i mil cops per la seva timidesa, sinó també pel xivarri del públic, que els rebia amb cares d’estupor però els aplaudia amb tant d’entusiasme com qualsevol cançó.

El d’ahir era el que es diu un públic entregat: sabien què volien i ho van trobar. Si això fos un article per al Periódico, Público o algun gratuït, el titular segurament seria Crònica d’un èxit anunciat; però com que no ho és, he preferit deixar-ho per al final. Aquesta és la crònica d’un èxit anunciat. Google, Myspace i Youtube ja fa temps que ho avisaven.

Teatre a domicili

If you want to be undestood, listen.
[BABEL, Alejandro González Iñárritu, 2006]

Cada dia, un psicòleg rep a un dels seus pacients: dilluns li toca a la Laura, que està enamorada del terapeuta; dimarts a l’Alex, un soldat que acaba de tornar de l’Irak; dimecres a la Sophie, una aspirant a esportista d’elit amb tendències suicides; dijous a l’Amy i en Jake, una parella a un pas del divorci. I divendres, el doctor Paul, la serenitat feta persona, canvia de bàndol i visita a la doctora Gina, perquè tothom necessita ajuda.

Siguem realistes, aquesta no és una sèrie d’acció: ni fugues, ni persecucions, ni gent que vola o avions que s’estavellen. I malgrat que s’emet dia sí i dia també, tampoc és un telenovel·la. In treatment és teatre. Teatre a domicili. No hi ha acció, no hi ha més espai que la consulta on es fa la teràpia i tot el pes recau en el diàleg de dos personatges, interpretats per gent com Gabriel Byrne o Dianne West. Però està bé, molt bé.