Blau naïf

Y mientras, yo me enamoraba como un fan
de tu voz, de tus amigos, de tu ropa y de tu manera de mirar.
Como un fan [TAN SIMPLE COMO EL AMOR, La Casa Azul, 2003]

Pentinats d’aire retro. Ulleres de pasta. Jerseis de punt; texans pitillo; sabates Victoria o Converse; samarretes amb referents nostàlgics, Barrio Sésamo, Hello Kitty, Supermario, Vespa, fins i tot, algún Naranjito. I Xibeques, moltes Xibeques. Un ambient naïf, de melodies juganeres i colors cridaners, com La Casa Azul. Com el concert d’ahir al Maremàgnum.

Un concert gratuït a l’aire lliure promocionat bàsicament a través d’internet, amb un grup de música, La Casa Azul, que si bé va néixer abans que Myspace o Youtube es convertissin en la maquinària de promoció musical que són ara, s’ha fet gran –i molt- gràcies a internet.
Perquè LCA és un grup fantasma. O gairebé. L’escenari l’omplen pantalles on contínuament es projecten les imatges de cinc androides, i Guille Milkyway, un músic convertit en l’home orquestra i que canta, toca el teclat, el baix i el que faci falta. Però el grup en si possiblement és el que menys importava.

El que la gent buscava eren les cançons, amb melodies electròniques i lletres que apel·len tant als referents més pròxims, ja siguin la semifinal de la Champions, Second Life o la Cocacola, com als més exòtics, com el j-pop Shibuya o la cantant Yma Sumac.
Van sonar sobretot les cançons de l’últim disc, La Revolución Sexual; cançons que el públic del concert d’ahir al Maremàgnum coneixia a la perfecció, com la mateixa La Revolución Sexual– que es va quedar a les portes d’anar a Eurovisió-, No más Myolastán o La nueva Yma Sumac. Però també versions, i no només d’un clàssic tan aplaudit com Love is in the air, sinó també dels propis temes de LCA, per exemple Triple salto mortal, que van abandonar la seva forma habitual per convertir-se en sorprenents balades.

I entremig, les bombolles de sabó que sortien de l’escenari i els discursos inintel·ligibles de Milkyway sobre la fama, sobre Barcelona, sobre Eurovisió. Ininteligibles no només per la poca capacitat oratòria de Guille Milkyway, que es va excusar un i mil cops per la seva timidesa, sinó també pel xivarri del públic, que els rebia amb cares d’estupor però els aplaudia amb tant d’entusiasme com qualsevol cançó.

El d’ahir era el que es diu un públic entregat: sabien què volien i ho van trobar. Si això fos un article per al Periódico, Público o algun gratuït, el titular segurament seria Crònica d’un èxit anunciat; però com que no ho és, he preferit deixar-ho per al final. Aquesta és la crònica d’un èxit anunciat. Google, Myspace i Youtube ja fa temps que ho avisaven.