Ni solidesa, ni química, ni Coixet

- Yo creía que la poesía era el alimento del amor.
- De un amor sólido tal vez pero, si no es más que una ligera inclinación, un mal soneto lo mataría en el acto.
[ORGULLO Y PREJUICIO, Jane Austen, 1812]

No és cap novetat dir que Isabel Coixet és una d’aquelles directores que podrien organitzar partits de futbol entre partidaris i detractors. Agrada i repugna al públic pels mateixos motius: la seva obsessió per la mort i l’amor, la tendència a abusar dels secrets i les mentides, la fragilitat de les relacions. I tampoc és cap notícia dir que el cinema de la Coixet és així perquè el fa ella: ella l’escriu, ella el dirigeix i ella el roda càmera en mà.
No és cap novetat, però és veritat. I també és veritat que Elegy, basada en la novel·la L’animal moribund de Phillip Roth, és un encàrrec. És la primera pel·lícula que la directora fa a Hollywood, i és també el primer guió que roda que no ha dirigit ella. Es nota.

Per fora, té tots els elements que la converteixen en un film Coixet: personatges amb passats més o menys foscos, secrets, relacions difícils de pair i un gir més o menys dramàtic al final (bastant fàcil d’intuir, tot s’ha de dir).
Però no ens enganyem, és la típica història entre una noia jove i un home madur: un professor universitari, David Kepesh, s’enamora fins a l’obsessió de Consuela Castillo, una alumna d’origen cubà. Tot això, revestit d’uns diàlegs pedants, farcits de referències a Goya, Kafka, Velázquez i qui faci falta (fins i tot l’amic Barthes, el semiòtic, apareix en diversos moments!) i sobretot, d’uns plans impossibles, que intenten deixar l’espectador bocabadat constantment però que en realitat cansen bastant (no cal veureu tot en pica i contrapicat, des de darrere una tanca o entre uns arbustos). Massa poètica per tan poca cosa a dir.
Ben Kingsley i Penélope Cruz tampoc ajuden gaire a fer-nos creure la història. Compleixen bé el seu paper (millor ell que ella), però no emocionen ni suggereixen, no hi ha res més del que es veu.

I és que aquesta és una pel·lícula prefabricada, basada en una estructura feble repetida mil vegades. Un moble d’Ikea tindria més solidesa. Amb un guió ple d’altibaixos, la pel·lícula canvia de registre constantment i passa del drama a la comicitat amb tan poca soltura que molesta. Tot podia haver estat molt més senzill.

O igual de complicat, però amb una mica més de profunditat. El que ja és evident, és recalcat per una veu en off constant, i en canvi, el més necessari per explicar la història, queda borrós. D’on neix l’obsessió de David per Consuela, si aquesta no sembla res més que una noieta tonta? Què passa amb Carolyn, l’amant de Kepesh de tota la vida, que va de dona misteriosa i segura de si mateixa a esposa despechada?

En definitiva, una pel·lícula de la Coixet, però sense res de la Coixet de Cosas que nunca te dije, Mi vida sin mí o La vida secreta de las palabras. Una sort per alguns, una desgràcia per a d’altres.