De l'envàs i el producte

La televisión es maravillosa.
No sólo nos produce dolor de cabeza, sino que además
en su publicidad encontramos las pastillas que nos aliviarán.
Bette Davies

Què passa si fas la mil·lèsima edició d’un programa de televisió edulcorat, ple de cançonetes mal versionades, professors mimosos i molts concursants ploramiques? Passa que el teu públic es va reduint, perquè en realitat sempre troba el mateix programa, una vegada i una altra. És Operación Triunfo.
I què passa si al programa empalagós hi afegeixes un ogre amb mala llet i una actitud desmenjada i suposadament rebel (encara que sigui tan falsa com el bon rollo que intenten desprendre els concursants)? Passa que l’audiència puja. Captes la gent que menysprea el programa i que ara gaudeix veient patir els triunfitos, i mantens el públic que ja tenies, perquè al seguiment del programa s’hi afegeix la compassió i la necessitat de protegir els desvalguts, en aquest cas, els concursants.

Realment, ha funcionat. No només han augmentat les audiències de la cinquena i la recent estrenada sisena edició d’OT, sinó que el fals ogre, és a dir, el senyor Evaristo Mejide ha passat de publicista més o menys anònim a estrella mediàtica. Si busques Risto Mejide a Google, en 0,06 segons t’apareixen 130.000 entrades, entre les que hi ha la seva web personal, entrades a la Wikipedia i fins i tot risto.tv, una recull de tots els seus videos i els dels seus imitadors. De fet, ni tan sols cal encendre l’ordinador o el televisor per trobar-lo: pots comprar el seu llibre, sentir-lo a la ràdio, llegir-lo al diari.
I el discurs, més o menys, sempre és el mateix: el packaging és tan important com el producte; si la capsa és maca, és igual que sigui buida.

Sí, sens dubte és un bon publicista, però encara és millor com a producte. Gràcies a ell, Operación Triunfo és, de nou, un programa de masses, i el que és més important: ell, també.

Decidir què no va a Cultura

everybody wants to rule the world
say that you'll never never never need it
Everybody wants to rule the world [TWELVE, Patti Smith, 2007]

Ahir la Patti Smith va dirigir un diari. La cantant va ser, per un dia, redactora en cap del diari francès Liberation. I Público ho explica avui, i l’article comença amb: “El sueño de algún que otro periodista: llegar un lunes por la mañana a la redacción y descubrir que ese día su jefa es Patti Smith”.
Potser, sí. Com que jo no sóc periodista, no us ho sé dir. Però millor que tenir a Patti Smith al costat decidint quins són els temes del dia, deu ser fer-ho tu mateix: triar la portada, canviar titulars, resituar temes, suprimir no-notícies presentades com a tals.

De primer, evitar que les úniques portades dedicades a la Cultura siguin els obituaris. Mor un dels millors guionistes del cinema espanyol, Rafael Azcona, correm a fer-li una ofrena funerària en portada; i si traspassen Fernán Gómez, el cinquè Beatle o Heath Ledger, també. Agafem la seva biografia, fem un repàs a la seva obra, truquem als seus amics per fer-nos un parell d’articles i si de cas conservem algun text seu o una vella entrevista, també ens serveix.
Després, evitar caure en la morbositat. Calen els titulars com el de “Bruce Willis se da a la botella” –que comenta siguin aquests homenatges pòstums a que ens tenen tan habituats: mor un dels millors guionistes del cinema espanyol, la Maria Àngela- per a parlar de la inauguració d’un bar propietat de l’autor? Cal el titular “Winona, pillada in fraganti, de nuevo”?
De fet, calen aquest tipus de notícia a Cultura? Per què no van a Societat? Podrien ser portades de revista del cor perfectament, això té a veure amb la Cultura...
I el mateix amb notícies com: X estrena una nova sèrie a tal cadena, com la de Courtney Cox estrenant Dirt a Fox. Diumenge, a El País Semanal i avui Público li dediquen línies a la suposada notícia. Molt bé. Enhorabona, Courtney Cox. Ara… on és la notícia? S’estrena una sèrie, i què? La protagonista és una de les protagonistes de Friends, i què? Parla de la premsa rosa, i…?
Si jo fos la Patty Smith, no se pas què posaria al meu diari. Però això, no.

Una altra cultura

hoy amor, igual que ayer, como siempre
el diario no hablaba de ti, ni de mi
Eclipse de mar [MENTIRAS PIADOSAS, Joaquín Sabina, 1990]

La veritat és que no entenc ben bé quina és la diferència entre la secció de cultura d’un diari i el seu suplement cultural. La Maria Àngela, que és aquí al costat, diu que potser la diferència és troba en la temporalitat dels continguts: mentre que la secció del diari demana immediatesa, el suplement es permet repòs, implica una certa pausa i per tant, els continguts perden l’actualitat en favor de la reflexió. Més o menys, hi podria estar d’acord. Més o menys.

Molt bé. La diferència és el temps que el tema reposa al calaix, però el tema és el mateix. Tots tenen una agenda, tots parlen de les estrenes de cinema, tots entrevisten algun autor que no tardarà a publicar un llibre, tots recomanen una exposició a Madrid o a Barcelona o l’últim disc d’algun trompetista de jazz desconegut.

Ni el suplement de El País, ni El Cultural tenen una secció dedicada a internet -un dels proveïdors de cultura més estesos (per no dir el que més)-, pocs parlen de còmics, de televisió, d’arquitectura o disseny. Potser el que més s’acosta a aquesta concepció més àmplia de cultura és l’ABCD, el suplement de l’ABC, que sí que inclou algunes d’aquestes seccions.

Potser, però, els comunicadors culturals s’haurien de començar a plantejar alguna cosa. Està bé parlar de llibres, cinema, música que coneix o coneixerà tothom, però hi ha més coses lluny de la indústria: la gent penja les seves maquetes a Myspace perquè és impossible que als suplements parlin d’ells, consumeix sèries de televisió com Els Soprano o House perquè tenen millors guions que moltes pel·lícules, es para a mirar les estàtues humanes de les Rambles com qui va a un espectacle de dansa, fotografia graffitis com si fóssin davant d’un Tàpies. No tota la cultura es ven a l’FNAC, potser de tant en tant està bé sortir al carrer i preguntar a la gent què pensa i de què vol saber.

Qui escolta la crítica?

decideixen què és bo o dolent en funció de si ets de la colla o no
Isabel-Clara Simó

Segurament Isabel-Clara Simó té raó. La cultura sobreviu a base de xarxes d’amistats, i no se n’amaga. Tu, Cadena Ser, fas una tertúlia sobre la pel·lícula que distribuirà Sogecable o entrevistes a l’últim premi Alfaguara i després jo, de El País, en faré una crítica impressionantment positiva. Per la seva banda, Antena 3, Onda Cero i Planeta faran el mateix. I entre tots ens quedem tant amples. Però tampoc passa res. Qui fa cas de la crítica en aquest país?
El públic, no: Dan Brown, un dels escriptors més atacats per la crítica és alhora un dels més venuts, les sales de cinema s’emplenen setmana rere setmana per veure pel·lícules com John Rambo o alguna de Mortadelo y Filemón.
I la indústria, tampoc: després que tots dels crítics del país esbombessin les meravelles que representava una pel·lícula com La soledad, la pel·lícula va durar dues setmanes en cartell i la van veure 41.000 persones; fins els Goya, que han provocat la reestrena del film i que aconseguís 17.000 espectadors més en un cap de setmana.

Les capelletes culturals existeixen, però fan poc més que servir de soroll de fons a la nostra vida quotidiana. I si la cosa no canvia, el públic es decantarà definitivament cap a crítiques alternatives, potser no tant pel que diuen o com ho diuen, sinó pel fet d'estar menys encorsetades en els grans grups mediàtics.