Lars i el seu voltant

Guy and Doll.
Lars' date is unreal.
Geek starts dating plastic.

Crítiques de Lars y una chica de verdad a The Four Word Film Review.

Resumint-ho molt, podriem dir que sí, la pel·lícula va d'un home que només es relaciona amb una nina de plàstic que ha comprat per internet. I això, a molts els tira enrere, perquè pot semblar que és la típica peli de freaks tarats que es tiren nines de plàstic mentre miren porno online. Però no.
Aquest argument, en principi inversemblant, acaba fent una pel·lícula simpàtica, amb bons diàlegs i grans interpretacions. Els tocs còmics inicials, lligat a la presentació en societat de la Bianca, es van diluint en una història més profunda i dramàtica, que parla de la solitud, les relacions i l’egoisme.
Perquè, tot i que tot gira al voltant de Lars, la resta de personatges, començant pel germà i la cunyada, i fins a la doctora o Margo, la companya de feina, tots tenen un paper important al film. Lars y una chica de verdad parteix de la història de Lars com a excusa per crear un retrat d’una comunitat curiosa, un poble permanentment nevat on viuen personatges estranys i entranyables que ajuden, cadascú com pot, a la integració de Bianca acompanyant-la a la perruqueria, a participar en les reunions del consell escolar o duent-la de picnic. Neu i amistat, com en una pel·lícula de Capra.
I tot això és possible, gràcies al guió de Nancy Oliver, guionista de la gran (i genial, divertida i fantàstica) A dos metros bajo tierra que va ser nominada a l’Oscar per aquesta pel·lícula. Oliver crea aquest ventall de personatges de bon cor i pinta retro per entrellaçar les seves històries amb la principal, la de Lars i Bianca.

La direcció de Craig Gillespie no molesta gens, però tampoc brilla en excés, a part d’una bona direcció dels actors.
Ryan Gosling es transforma en Lars, un ser asocial i introvertit, però també capaç de despertar l’afecte dels que són al seu voltant amb un sol gest, una mirada o un silenci. Paul Schneider, l’aspre germà del protagonista, Emily Mortimer, que interpreta a la simpàtica cunyada de Lars, i Patricia Clarkson, la metgessa impulsora de la integració de Bianca, són els qui acompanyen a Gosling, aprofitant molt bé les poques escenes que tenen.

Tot, des del guió, la interpretació i l’ambientació conflueixen per transformar la vida de Lars en alguna cosa més que una història d’un freak que compra un tros de plàstic.

Ni solidesa, ni química, ni Coixet

- Yo creía que la poesía era el alimento del amor.
- De un amor sólido tal vez pero, si no es más que una ligera inclinación, un mal soneto lo mataría en el acto.
[ORGULLO Y PREJUICIO, Jane Austen, 1812]

No és cap novetat dir que Isabel Coixet és una d’aquelles directores que podrien organitzar partits de futbol entre partidaris i detractors. Agrada i repugna al públic pels mateixos motius: la seva obsessió per la mort i l’amor, la tendència a abusar dels secrets i les mentides, la fragilitat de les relacions. I tampoc és cap notícia dir que el cinema de la Coixet és així perquè el fa ella: ella l’escriu, ella el dirigeix i ella el roda càmera en mà.
No és cap novetat, però és veritat. I també és veritat que Elegy, basada en la novel·la L’animal moribund de Phillip Roth, és un encàrrec. És la primera pel·lícula que la directora fa a Hollywood, i és també el primer guió que roda que no ha dirigit ella. Es nota.

Per fora, té tots els elements que la converteixen en un film Coixet: personatges amb passats més o menys foscos, secrets, relacions difícils de pair i un gir més o menys dramàtic al final (bastant fàcil d’intuir, tot s’ha de dir).
Però no ens enganyem, és la típica història entre una noia jove i un home madur: un professor universitari, David Kepesh, s’enamora fins a l’obsessió de Consuela Castillo, una alumna d’origen cubà. Tot això, revestit d’uns diàlegs pedants, farcits de referències a Goya, Kafka, Velázquez i qui faci falta (fins i tot l’amic Barthes, el semiòtic, apareix en diversos moments!) i sobretot, d’uns plans impossibles, que intenten deixar l’espectador bocabadat constantment però que en realitat cansen bastant (no cal veureu tot en pica i contrapicat, des de darrere una tanca o entre uns arbustos). Massa poètica per tan poca cosa a dir.
Ben Kingsley i Penélope Cruz tampoc ajuden gaire a fer-nos creure la història. Compleixen bé el seu paper (millor ell que ella), però no emocionen ni suggereixen, no hi ha res més del que es veu.

I és que aquesta és una pel·lícula prefabricada, basada en una estructura feble repetida mil vegades. Un moble d’Ikea tindria més solidesa. Amb un guió ple d’altibaixos, la pel·lícula canvia de registre constantment i passa del drama a la comicitat amb tan poca soltura que molesta. Tot podia haver estat molt més senzill.

O igual de complicat, però amb una mica més de profunditat. El que ja és evident, és recalcat per una veu en off constant, i en canvi, el més necessari per explicar la història, queda borrós. D’on neix l’obsessió de David per Consuela, si aquesta no sembla res més que una noieta tonta? Què passa amb Carolyn, l’amant de Kepesh de tota la vida, que va de dona misteriosa i segura de si mateixa a esposa despechada?

En definitiva, una pel·lícula de la Coixet, però sense res de la Coixet de Cosas que nunca te dije, Mi vida sin mí o La vida secreta de las palabras. Una sort per alguns, una desgràcia per a d’altres.

La nova crítica: discussions a YouTube

El diablo sabe más por viejo que por diablo.
Dita popular

Marcia Nasatir té 81 anys i ha estat agent i productora ejecutiva. Lorenzo Semple té 84 anys i ha estat guionista de pel·lícules com Papillon o El último testigo.

Ara, els dos octogenaris s’han convertit en un fenomen a estudiar gràcies a les seves crítiques cinematogràfiques penjades a YouTube. Els vídeos, englobats sota el nom de Reel Geezers, són molt simples: Marcia i Lorenzo s’asseuen junts al sofà de casa seva, i mirant a càmera (o no), discuteixen sobre pel·lícules d’estrena. Les seves perspectives clarament contraposades –el feminismo i l’idealisme de Marcia vs. la ironia i l’humor políticament incorrecte d’ell– i els seus diàlegs mordaços són les claus de la seva repercussió mediàtica, a través d’internet, de la premsa i de les declaracions de membres de la indústria cinematogràfica nord-americana, com Wes Anderson o George Clooney, que s’han declarat fans seus.

El decebedor barber del carrer Fleet

- Quanta sang, no?
- ¡Joder, tio, pa’ ver esto me voy a ver Rambo!
Dos espectadors a la sortida del cinema Albéniz, Girona

Sweeney Todd, el barbero diabólico de la calle Fleet és una obra estranya pel que fa a la resta de musicals de Broadway: és fosc, hi ha molta sang i el protagonista és un assassí que clama venjança. Però Tim Burton també és un director rar dins el cinema nord-americà: pels personatges marginats, per la fidelitat a una estètica determinada, per tots aquells elements que s’han acabat transformant en la marca de la casa.
I raresa per raresa, era qüestió de temps que el Sweeney Todd i Tim Burton es trobessin.

Sweeney Todd explica la història de Benjamin Barker, un barber pare de família que és condemnat injustament per un crim que no ha comès. Després de complir condemna, torna a Londres transformat en Sweeney Todd per venjar-se del jutge Turpin, l’home que el va condemnar i va destruir la seva família. Per calmar aquesta set de venjança, i amb l’ajuda de la seva veïna, la senyora Lovett, es transformarà en un assassí.

Sweeney Todd, el barbero diabólico de la calle Fleet tenia totes les paperetes per convertir-se en una de les grans pel·lícules de Tim Burton: Johnny Depp, Helena Bonham Carter i Alan Rickman com a caps de cartell; una història de provada solvència representada arreu del món i cançons diferents que aporten el toc de qualitat al musical. Sí, tenia totes les paperetes però no ha guanyat la rifa, perquè la pel·lícula decep, i molt.

En primer lloc, decep als qui no saben què van a veure, perquè la promoció de la pel·lícula no és l’adequada. Veient només el tràiler, ningú diria que la pel·lícula és un musical: dels dos minuts i mig que dura, el diàleg n’ocupa la majoria i només apareixen quinze segons amb cançons.

En segon lloc (i això ja és més preocupant), decep també els qui sí que saben què van a veure, perquè n’esperàvem molt més. Els punts febles de la pel·lícula són sobretot per la manca de solidesa del guió.
L’origen de la venjança –l’acusació de Benjamin Barker d’un crim que no ha comès- es presenta de la forma més tonta i barroera. La vida anterior de Barker apareix d’una manera marginal i l’esposa i la filla del barber són personatges plans que no ajuden a fer creïble l’odi que Todd ha anat acumulant per haver-ho perdut.
El gran enemic de Todd, que el públic hauria de veure com un home temible i sobretot odiós, és presentat com un personatge maldestre i poc habilidós amb les dones, fet que treu al personatge de Rickman tota la possible càrrega terrorífica per donar-li un aire ridícul.
La història d’amor entre Johanna i Anthony, iniciada de manera fortuïta i desenvolupada d’una manera encara més inversemblant tampoc col·laboren en la consecució d’una pel·lícula tan sòlida com era d’esperar.
Però el moment més decebedor de les gairebé dues hores de metratge és el final. És un final previsible però precipitat: els crims és succeeixen sense solta ni volta i algunes línies de la trama queden penjades.

Pel que fa als encerts de la pel·lícula, que també n’hi ha, venen de les interpretacions dels actors –que a més, se’n surten amb bona nota de la interpretació musical malgrat dificultat de la partitura- i de la part visual, que com en el cas dels altres films de Burton és sempre un punt a favor.
Johnny Depp ocupa literalment tota la pel·lícula: no només s’ha apropiat del personatge protagonista, sinó que la seva presència resta importància a qualsevol altre intèrpret amb qui comparteix escena. Helena Bonham Carter, que no és la primera vegada que treballa amb Depp, es compenetra perfectament amb ell. Pel que fa als secundaris, Alan Rickman fa el que pot amb un personatge poc agraït, Timothy Spall aconsegueix ser tan desagradable com demana el seu paper, i Sacha Baron Cohen s’allunya de Borat en un dels personatges més divertits de la pel·lícula.
En la vessant purament estètica, la pel·lícula és perfecta. És fosca, crua, completament negra i gris, com l’època que descriu. L’únic element que trenca aquesta foscor és la sang, una sang espessa, densa, que s’acosta més al taronja que al vermell i que raja amb tanta profusió i espectacularitat com en una pel·lícula de Tarantino.

En definitiva, l’estètica de Burton és un embolcall perfecte per un guió imperfecte. Depp i Bonham Carter són els puntals incapaços de sostenir una pel·lícula que fa aigües i que decep les expectatives dels qui creien que Burton havia trobat en Sweeney Todd un musical a la seva mida.