All that jazz(zzzzzzzzzz)

Man, if you have to ask what jazz is, you’ll never know.
Louis Armstrong

En defensa nostra puc dir que vam anar a petar a la conferència Jazz: la història i els músics per error. Per error nostre no, per error de qui s’ha dedicat a repartir quatre programes diferents de les Jornades de Periodisme Cultural. Així que, sense voler, intentant anar a la de les revistes culturals, amb en Miquel i la Maria Àngela ens vam trobar a la xerrada que feia Eduardo Hojman. Que bé! Però ens vam quedar, no fos cas que ens estéssim perdent la conferència del segle.
El jazz a Nova Orleans i tota la història del swing, el ragtime i les big bands ho recordava d’una obra de teatre d’aquelles que feien a les sessions matinals per a escoles al Teatre Municipal.

Però en fi... la veritat és que tot va ser bastant avorrit: més de vint minuts de retard, mil noms de músics més enllà dels típics Charlie Parker i Duke Ellington, i dissertacions d’un conferenciant amb poca traça per entretenir el públic. Sentint-lo vaig enyorar aquell matí en que reia mentre m’explicaven el naixement del jazz i no estava incòmoda a la cadira i tenia por d’adormir-me a la Sala de Graus.

Vam marxar abans d’hora i no puc dir gaire cosa més. Només que sentint aquell home vaig veure que no sóc la única persona sense oïda musical, perquè tots posàvem la mateixa cara de no veure la diferència entre el tema i la melodia. I que deixo el jazz per les tardes de pluja i les pel·lícules de Woody Allen.

Què hi fa això aquí?

Un burócrata se volvió loco cuando leyó.
Nicolai Gogol

Ens havien dit que eren dues germanes belgues, i que venien a fer una xerrada a la Sala de Graus de la facultat. Almenys això de la Sala de Graus no era mentida.
La veritat és les Gazzo són dues germanes -però no belgues, sinó italianes- que es dediquen al periodisme des de fa quatre dècades. Treballen a l’agència que va fundar el seu pare als anys 50, l’agència Europa, centrada en la informació de la Unió Europea, antiga Comunitat Europea, antiga CECA i vés a saber que més.
Ajudades per una intèrpret que ha enamorat a més d’un/a i dos i tres, Marina i Lidia Gazzo han parlat de què fan. Passegen per Brussel·les, de comissió de ministres en comissió de ministres, de reunió parlamentaria en reunió i de roda de premsa en roda de premsa. Pel que he entès, la seva feina consisteix en transmetre fil per randa el que diuen, opinen i fan (?) les institucions europees i altres fonts oficials. Al final, el més interessant ha estat la pregunta de si fan alguna cosa més a part de reproduir el que diu el polític de torn.
No ho han contestat del tot, però de fet, m’és més o menys igual, perquè això d’avui no tenia res a veure amb el periodisme cultural. O almenys jo no sóc pas capaç de veure-hi la relació. Si algú l’hi troba, que m’ho expliqui.

Passejar

Flâner [intransitif]
1. Se promener sans but, sans hâte et sans objet déterminé
2. Passer son temps à des bagatelles.
Dictionnaire de l'Académie française

Són blogs com aquest. Bé, en moltes coses són millors que aquest, i en la majoria són, com a mínim, diferents. Almenys parteixen de la mateixa idea: van néixer per comentar els temes que es tracten a l’assignatura de Periodisme especialitzat en cultura i s’han desenvolupat fins a esdevenir abocadors de comentaris i reflexions sobre el que veuen i pensen alguns estudiants de periodisme.
En els blogs que trobareu a continuació hi ha de tot sobre cinema, teatre, literatura, música, fotografia, art i mitjans de comunicació. Però sobretot, són una mirada molt personal de la realitat. Veuen el que volen veure. Potser no són els millors, però m’agraden, i de tant en tant, m’hi acosto i em deixen posar les ulleres amb que es miren el món.

1. L’Edu s’ho qüestiona tot, i de tant seriosament que s’ho pren, tot acaba sonant de broma. I això em fa gràcia. A ningú més se li acudiria dissertar sobre el Club Patí Voltregà; ni plantejar el dilema entre les germanes Bruni; ni, com ell mateix diu, voler res més que saludar la bellesa de la utopia ancestral.
Si de cas em feu cas i us passegeu pels Eufemismes amb k, no us espanteu. La pel·lícula de Kaurismäki que esmenta a la capçalera és la única cosa avorrida que hi ha per allà.

2. Mirant el blog de la Maria Àngela ric molt. Els seus Comentaris d’activitats culturals són un altre punt de vista de les meves activitats culturals. El seu blog sembla un mirall d’aquest, o aquest del d’ella, tampoc ho tinc tant clar. Ens hem recomanat sèries de televisió; hem comentat els temes de classe abans d’asseure’ns a escriure; ens hem arrossegat mútuament a veure exposicions de fotoperiodisme, obres de teatre i si puc, l’obligaré a acompanyar-me al cinema a veure Rebobine, por favor abans que ella em faci pujar fins a Monstserrat.

3. A vegades no sé si conec la Gemma. A vegades crec que sí, i a vegades crec que no. Però sempre he tingut la sensació que li agrada mirar. Crec que Ars longa, vita brevis també em transmet aquesta sensació. Però no en plan voyeur (és voyereuse? no ho sé pas), sinó en plan flâneuse. Passeja i mira i aprèn i explica. I passeja i mira i aprèn i explica coses que a mi m’agrada m’expliqui. I amb això, en tinc prou.

4. Mayu, la farmacèutica, dispensa de tot: teatre, música, cinema, però la seva especialitat són les exposicions. Perquè en realitat, la Mayu fa fotos. Fa fotos del que veu, les embolcalla amb textos sorprenents i les ven sense recepta (ni factura) a Tractament cultural.

5. La veritat és que ja no sé quin blog destriar entre els que em queden. Preferixo fer de tastaolletes i passejar. Per a les curiositats més frikis, la Cultura para todos de l'Eli o el S.A.C. d'en Miquel. Per a les coses metafísiques, Ens veiem d'en Víctor o Le feu follet d'en Tomàs. Per a les qüestions més artístiques i afrancesades, com a mi m'agraden, Synesthésique.

De l'envàs i el producte

La televisión es maravillosa.
No sólo nos produce dolor de cabeza, sino que además
en su publicidad encontramos las pastillas que nos aliviarán.
Bette Davies

Què passa si fas la mil·lèsima edició d’un programa de televisió edulcorat, ple de cançonetes mal versionades, professors mimosos i molts concursants ploramiques? Passa que el teu públic es va reduint, perquè en realitat sempre troba el mateix programa, una vegada i una altra. És Operación Triunfo.
I què passa si al programa empalagós hi afegeixes un ogre amb mala llet i una actitud desmenjada i suposadament rebel (encara que sigui tan falsa com el bon rollo que intenten desprendre els concursants)? Passa que l’audiència puja. Captes la gent que menysprea el programa i que ara gaudeix veient patir els triunfitos, i mantens el públic que ja tenies, perquè al seguiment del programa s’hi afegeix la compassió i la necessitat de protegir els desvalguts, en aquest cas, els concursants.

Realment, ha funcionat. No només han augmentat les audiències de la cinquena i la recent estrenada sisena edició d’OT, sinó que el fals ogre, és a dir, el senyor Evaristo Mejide ha passat de publicista més o menys anònim a estrella mediàtica. Si busques Risto Mejide a Google, en 0,06 segons t’apareixen 130.000 entrades, entre les que hi ha la seva web personal, entrades a la Wikipedia i fins i tot risto.tv, una recull de tots els seus videos i els dels seus imitadors. De fet, ni tan sols cal encendre l’ordinador o el televisor per trobar-lo: pots comprar el seu llibre, sentir-lo a la ràdio, llegir-lo al diari.
I el discurs, més o menys, sempre és el mateix: el packaging és tan important com el producte; si la capsa és maca, és igual que sigui buida.

Sí, sens dubte és un bon publicista, però encara és millor com a producte. Gràcies a ell, Operación Triunfo és, de nou, un programa de masses, i el que és més important: ell, també.

Decidir què no va a Cultura

everybody wants to rule the world
say that you'll never never never need it
Everybody wants to rule the world [TWELVE, Patti Smith, 2007]

Ahir la Patti Smith va dirigir un diari. La cantant va ser, per un dia, redactora en cap del diari francès Liberation. I Público ho explica avui, i l’article comença amb: “El sueño de algún que otro periodista: llegar un lunes por la mañana a la redacción y descubrir que ese día su jefa es Patti Smith”.
Potser, sí. Com que jo no sóc periodista, no us ho sé dir. Però millor que tenir a Patti Smith al costat decidint quins són els temes del dia, deu ser fer-ho tu mateix: triar la portada, canviar titulars, resituar temes, suprimir no-notícies presentades com a tals.

De primer, evitar que les úniques portades dedicades a la Cultura siguin els obituaris. Mor un dels millors guionistes del cinema espanyol, Rafael Azcona, correm a fer-li una ofrena funerària en portada; i si traspassen Fernán Gómez, el cinquè Beatle o Heath Ledger, també. Agafem la seva biografia, fem un repàs a la seva obra, truquem als seus amics per fer-nos un parell d’articles i si de cas conservem algun text seu o una vella entrevista, també ens serveix.
Després, evitar caure en la morbositat. Calen els titulars com el de “Bruce Willis se da a la botella” –que comenta siguin aquests homenatges pòstums a que ens tenen tan habituats: mor un dels millors guionistes del cinema espanyol, la Maria Àngela- per a parlar de la inauguració d’un bar propietat de l’autor? Cal el titular “Winona, pillada in fraganti, de nuevo”?
De fet, calen aquest tipus de notícia a Cultura? Per què no van a Societat? Podrien ser portades de revista del cor perfectament, això té a veure amb la Cultura...
I el mateix amb notícies com: X estrena una nova sèrie a tal cadena, com la de Courtney Cox estrenant Dirt a Fox. Diumenge, a El País Semanal i avui Público li dediquen línies a la suposada notícia. Molt bé. Enhorabona, Courtney Cox. Ara… on és la notícia? S’estrena una sèrie, i què? La protagonista és una de les protagonistes de Friends, i què? Parla de la premsa rosa, i…?
Si jo fos la Patty Smith, no se pas què posaria al meu diari. Però això, no.

Una altra cultura

hoy amor, igual que ayer, como siempre
el diario no hablaba de ti, ni de mi
Eclipse de mar [MENTIRAS PIADOSAS, Joaquín Sabina, 1990]

La veritat és que no entenc ben bé quina és la diferència entre la secció de cultura d’un diari i el seu suplement cultural. La Maria Àngela, que és aquí al costat, diu que potser la diferència és troba en la temporalitat dels continguts: mentre que la secció del diari demana immediatesa, el suplement es permet repòs, implica una certa pausa i per tant, els continguts perden l’actualitat en favor de la reflexió. Més o menys, hi podria estar d’acord. Més o menys.

Molt bé. La diferència és el temps que el tema reposa al calaix, però el tema és el mateix. Tots tenen una agenda, tots parlen de les estrenes de cinema, tots entrevisten algun autor que no tardarà a publicar un llibre, tots recomanen una exposició a Madrid o a Barcelona o l’últim disc d’algun trompetista de jazz desconegut.

Ni el suplement de El País, ni El Cultural tenen una secció dedicada a internet -un dels proveïdors de cultura més estesos (per no dir el que més)-, pocs parlen de còmics, de televisió, d’arquitectura o disseny. Potser el que més s’acosta a aquesta concepció més àmplia de cultura és l’ABCD, el suplement de l’ABC, que sí que inclou algunes d’aquestes seccions.

Potser, però, els comunicadors culturals s’haurien de començar a plantejar alguna cosa. Està bé parlar de llibres, cinema, música que coneix o coneixerà tothom, però hi ha més coses lluny de la indústria: la gent penja les seves maquetes a Myspace perquè és impossible que als suplements parlin d’ells, consumeix sèries de televisió com Els Soprano o House perquè tenen millors guions que moltes pel·lícules, es para a mirar les estàtues humanes de les Rambles com qui va a un espectacle de dansa, fotografia graffitis com si fóssin davant d’un Tàpies. No tota la cultura es ven a l’FNAC, potser de tant en tant està bé sortir al carrer i preguntar a la gent què pensa i de què vol saber.

Lleig amb ganes

Aunque su gusto pueda describirse como de vulgar, es el suyo.
[ZELIG, Woody Allen, 1983]

Les pel·lícules de l’Almodóvar són kitsch, els vídeos japonesos de karaoke, Grease i les figuretes de sevillanes que es posen sobre la tele, també. I les flors de plàstic, les disfresses d’Elvis, les fotos de La Chapelle i les cançons que van a Eurovisió.

Google té més de 6 milions d’enllaços per a kitsch. La RAE diu que el terme s’aplica a aquells objectes artístics que són pretenciosos, passats de moda i considerats de mal gust. L’IEC ho defineix com aquella producció artística on predomina l’efecte ràpid i previsible, la decoració amb pretensions, el sentimentalisme i la comercialitat.

Pot ser sí, però el concepte va molt més enllà: és el gust pel mal gust. Una cosa no només ha de ser lletja, per ser kitsch, també ens ha d’agradar de tan lletja com és.

Allò kitsch ha fet més mèrits que la simple lletjor que acumula: ha de ser prou hortera, passada de moda i estereotipada com per deixar de ser-ho. Ha de ser diferent, precisament com les pel·lícules de l’Almodóvar, les sevillanes o les cançons d’Eurovisió. O almenys, tan diferent com per convertir-se en una mena de marca de fàbrica, un estil realment reconeixible i distintiu com per no ser horrorós, sinó horrorosament únic.

Art per a pobres, comprat per rics

los que él critica en sus pinturas le recompensan adorándole,
¿y él qué puede hacer?
Tras las huellas de Banksy [EL PAÍS, Antonio Jiménez Barca, 02/03/2008]

Banksy pinta graffitis de manera anònima. Pinta policies que escorcollen la cistella de Judy Garland camí del regne del Mag d’Oz, carros de supermercat sota el pont japonès de Monet, holigans que ataquen la cafeteria de Hopper, esquerdes que trenquen el mur de Gaza...

Banksy pinta i se’n riu de qui el compra, i com més se’n riu, més el compren. Subhasten per més de 300.000 euros per un mural a Londres, l’exposen a Los Angeles, el comparen amb Warhol.

En aquest cas, però, el mercat de l’art pot més que la voluntat de l’artista i el missatge que vol transmetre. L’art per l’art, la pintura al carrer accessible a tothom deixa pas a la venta de murs per part dels propietaris de la paret i a l’aprofitament de les autoritats com a atracció turística.
Amb la mercadotècnia en acció, l’art és sorprenentment democràtic: Banksy pinta pels pobres i el compren els rics.

Les princeses Vivian i l'artista marginal

Ningún vecino sospechó jamás la obsesión que minaba la vida de aquel solitario de patrones fijos, que buscaba en la basura, sólo hablaba de los partes meteorológicos y únicamente salía de su casa para ir a misa cinco veces al día.

La oscura vida de un pintor marginal [EL PAÍS, Agustín Fernández Mallo, 02/03/2008]

15.145 pàgines per narrar i il·lustrar la història d’Abbiennia, un regne cristià situat en un planeta al voltant del qual orbita la Terra. 15.145 pàgines per acabar la lluita entre les princeses Vivian i els Glandelinians que les volen esclavitzar amb dos finals diferents, on guanyen les unes o els altres. 15.145 pàgines de nenes amb ales de papallona, d’empalaments i de tornados i paisatges amenaçadors. 15.145 pàgines de detalls, des de la descripció de l’uniforme dels soldats Glandelinians, passant per l’orografia del paisatge o les partitures de les marxes militars dels dos exèrcits en combat.

Són les 15.145 pàgines de The story of the Vivians girls, in what is known as the Realms of the Unreal, of the Glandeco- Angelinian War Storm, caused by the Child Slave Rebellion, que Henry Darger va crear en 40 anys d’obsessió fer la infància, els pronòstics meteorològics dels informatius de televisió i la religió.

El llibre, entre altres manuscrits i aquarel·les immenses, va ser una de les troballes del fotògraf Nathan Lerner quan, a l’abril del 73 va entrar a l’apartament del seu inquilí Henry Darger després de la seva mort.

Malgrat que li havia demanat que destruís tot el que hi havia a l’apartament, Lerner va fer pública l’obra de Darger. Actualment se’l considera un dels artistes marginals amb més projecció, amb exposicions a Nova York, Berlín i Roma, una pel·lícula sobre la seva vida i influències musicals en diversos grups de l’escena independent nord-americana.

Qui escolta la crítica?

decideixen què és bo o dolent en funció de si ets de la colla o no
Isabel-Clara Simó

Segurament Isabel-Clara Simó té raó. La cultura sobreviu a base de xarxes d’amistats, i no se n’amaga. Tu, Cadena Ser, fas una tertúlia sobre la pel·lícula que distribuirà Sogecable o entrevistes a l’últim premi Alfaguara i després jo, de El País, en faré una crítica impressionantment positiva. Per la seva banda, Antena 3, Onda Cero i Planeta faran el mateix. I entre tots ens quedem tant amples. Però tampoc passa res. Qui fa cas de la crítica en aquest país?
El públic, no: Dan Brown, un dels escriptors més atacats per la crítica és alhora un dels més venuts, les sales de cinema s’emplenen setmana rere setmana per veure pel·lícules com John Rambo o alguna de Mortadelo y Filemón.
I la indústria, tampoc: després que tots dels crítics del país esbombessin les meravelles que representava una pel·lícula com La soledad, la pel·lícula va durar dues setmanes en cartell i la van veure 41.000 persones; fins els Goya, que han provocat la reestrena del film i que aconseguís 17.000 espectadors més en un cap de setmana.

Les capelletes culturals existeixen, però fan poc més que servir de soroll de fons a la nostra vida quotidiana. I si la cosa no canvia, el públic es decantarà definitivament cap a crítiques alternatives, potser no tant pel que diuen o com ho diuen, sinó pel fet d'estar menys encorsetades en els grans grups mediàtics.