Un burócrata se volvió loco cuando leyó.
Nicolai Gogol
Ens havien dit que eren dues germanes belgues, i que venien a fer una xerrada a la Sala de Graus de la facultat. Almenys això de la Sala de Graus no era mentida.
La veritat és les Gazzo són dues germanes -però no belgues, sinó italianes- que es dediquen al periodisme des de fa quatre dècades. Treballen a l’agència que va fundar el seu pare als anys 50, l’agència Europa, centrada en la informació de la Unió Europea, antiga Comunitat Europea, antiga CECA i vés a saber que més.
Ajudades per una intèrpret que ha enamorat a més d’un/a i dos i tres, Marina i Lidia Gazzo han parlat de què fan. Passegen per Brussel·les, de comissió de ministres en comissió de ministres, de reunió parlamentaria en reunió i de roda de premsa en roda de premsa. Pel que he entès, la seva feina consisteix en transmetre fil per randa el que diuen, opinen i fan (?) les institucions europees i altres fonts oficials. Al final, el més interessant ha estat la pregunta de si fan alguna cosa més a part de reproduir el que diu el polític de torn.
No ho han contestat del tot, però de fet, m’és més o menys igual, perquè això d’avui no tenia res a veure amb el periodisme cultural. O almenys jo no sóc pas capaç de veure-hi la relació. Si algú l’hi troba, que m’ho expliqui.
4 comentaris:
Obligar l'assistència a aquest muntatge publicitari, sí. Promocionar les jornades culturals, no. Si les coordinessin altres, aquells del meu clan, aleshores... ens passarien el programa una setmana abans com a principi de curs amb aquelles altres jornades. ¿Recordeu? Ja poden convertir-les en crèdits i euros. Ja poden fer-les puré. I sobretot que el degà, docent o carcamal que les ha convidades - a les Gazzo - no quedi malament. Farcim la sala de ninots. Aquesta professió i universitat fan cada dia més fàstic. És una de les poques certeses que tinc en aquesta vida.
Alba, no m'odiïs massa per haver-t'hi ficat aquest estiu. Bé, només una mica. Com a Kaurismaki.
Una salutació
Tomàs
Jo tampoc li trobo, la relació. El meu comentari al respecte s'adhiu bastant al que tant tu, com en Tomás com segurament la majoria dels assitents obligats pensen d'aquesta 'conferència'.
(El més interessant de tot, la traductora, sens dubte)
Quin embolic de comptes que tinc!
Qué tostón, que timo, qué engaño, qué...
Pdta: "Soy un truhán, soy un señor, la la la la"
Publica un comentari a l'entrada