Louis Armstrong
En defensa nostra puc dir que vam anar a petar a la conferència Jazz: la història i els músics per error. Per error nostre no, per error de qui s’ha dedicat a repartir quatre programes diferents de les Jornades de Periodisme Cultural. Així que, sense voler, intentant anar a la de les 
revistes culturals, amb en Miquel i la Maria Àngela ens vam trobar a la xerrada que feia Eduardo Hojman. Que bé! Però ens vam quedar, no fos cas que ens estéssim perdent la conferència del segle.
El jazz a Nova Orleans i tota la història del swing, el ragtime i les big bands ho recordava d’una obra de teatre d’aquelles que feien a les sessions matinals per a escoles al Teatre Municipal.
Però en fi... la veritat és que tot va ser bastant avorrit: més de vint minuts de retard, mil noms de músics més enllà dels típics Charlie Parker i Duke Ellington, i dissertacions d’un conferenciant amb poca traça per entretenir el públic. Sentint-lo vaig enyorar aquell matí en que reia mentre m’explicaven el naixement del jazz i no estava incòmoda a la cadira i tenia por d’adormir-me a la Sala de Graus.
Vam marxar abans d’hora i no puc dir gaire cosa més. Només que sentint aquell home vaig veure que no sóc la única persona sense oïda musical, perquè tots posàvem la mateixa cara de no veure la diferència entre el tema i la melodia. I que deixo el jazz per les tardes de pluja i les pel·lícules de Woody Allen.
1 comentari:
Una llàstima, perquè jo, la més inculta dintre d'aquesta elit intel·lectual que se suposa que som els universitaris, voldria poder conèixer una mica el jazz i no haver-me d'estar callada quan la part culta i de prestigi del meu entorn comença a parlar de temes que me són inaccessibles. Així que res, haurà de ser en una altra d'aquelles ocasions en què no ens passin bé un programa i a més no ens avisin que dóna crèdits.
Una abraçada,
mariàngela (a la recerca desesperada de crèdits de lliure elecció i de temes de conversa lluny de la superficialitat .)
Publica un comentari a l'entrada