[ZELIG, Woody Allen, 1983]
Les pel·lícules de l’Almodóvar són kitsch, els vídeos japonesos de karaoke, Grease i les figuretes de sevillanes que es posen sobre la tele, també. I les flors de plàstic, les disfresses d’Elvis, les fotos de La Chapelle i les cançons que van a Eurovisió.
Google té més de 6 milions d’enllaços per a kitsch. La RAE diu que el terme s’aplica a aquells objectes artístics que són pretenciosos, passats de moda i considerats de mal gust. L’IEC ho 
defineix com aquella producció artística on predomina l’efecte ràpid i previsible, la decoració amb pretensions, el sentimentalisme i la comercialitat.
Pot ser sí, però el concepte va molt més enllà: és el gust pel mal gust. Una cosa no només ha de ser lletja, per ser kitsch, també ens ha d’agradar de tan lletja com és.
Allò kitsch ha fet més mèrits que la simple lletjor que acumula: ha de ser prou hortera, passada de moda i estereotipada com per deixar de ser-ho. Ha de ser diferent, precisament com les pel·lícules de l’Almodóvar, les sevillanes o les cançons d’Eurovisió. O almenys, tan diferent com per convertir-se en una mena de marca de fàbrica, un estil realment reconeixible i distintiu com per no ser horrorós, sinó horrorosament únic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada