retalls de cultura

Esnobs sota les estrelles

2008-05-18T14:22:00.007+02:00

Coges una tela negra, le pintas un círculo rojo y dices
“esto va a ser... naturaleza”,
añades una raya verde y dices
“ahora, esto es... estramonio y titanio”...
puro cuento, todo.
Comentaris a la sortida del MACBA

Passin i vegin els museus de nit! Més de 2.000 museus de tota Europa –entre ells, els de Barcelona- participaven en la Nit dels Museus, ahir, la vigília del Dia Internacional dels Museus, que és avui.
Així, entre set de la tarda a una de la nit, es van poder visitar de manera gratuïta el MNAC, el MACBA, la Pedrera, el CCCB, el Picasso, la Fundació Miró... i fins a una vintena de centres d’art, d’història i ciència.

Nosaltres vam escollir el MACBA i el CCCB, i sembla que tota la gent superguai de Barcelona també. Deambulant per les sales, entre els 9.000 visitants del MACBA, hi havia alguna família, gent gran, parelles de mitjana edat, però sobretot, grupets d’aquella gent que fa tanta ràbia.
Aquella gent que ha fet de l'esnobisme la seva filosofia de vida, que diu que passa de Houellebeq, que ja no suporta La Fura dels Baus i que ja ha tret Architecture in Helsinki del seu iPod. Perquè s’ha quedat antiquat. Són dels que van avorrir internet abans que s’inventessin els ordinadors.
Són, a més, aquells que intenten trobar sentit a una instal·lació de vigues de ferro escampades per terra. I que no només la volen entendre, sinó que reciten la seva reflexió en veu alta a tothom qui vol escoltar-los, mentre posen cara seriosa i es rasquen la barbeta.

Mentrestant, els altres no entenem gairebé res del que veiem. O almenys els que són com jo, que sóc de les encara crec que Modigliani, Chagall i Man Ray són el zenit de la modernitat. Som, els que quan anem al MACBA intentem fer drecera saltant sobre les vigues de ferro i no ens fustiguem perquè no ens agrada el videoart.

Pd. De totes maneres, és fantàstic que una nit de dissabte puguis escollir entre sortir a sopar fora, veure un succedani de Salsa Rosa a la tele, ballar en una discoteca, anar al cinema o al teatre o aturar-te davant d’una escultura de Gargallo durant hores.

Lars i el seu voltant

2008-05-11T16:13:00.006+02:00

Guy and Doll.
Lars' date is unreal.
Geek starts dating plastic.

Crítiques de Lars y una chica de verdad a The Four Word Film Review.

Resumint-ho molt, podriem dir que sí, la pel·lícula va d'un home que només es relaciona amb una nina de plàstic que ha comprat per internet. I això, a molts els tira enrere, perquè pot semblar que és la típica peli de freaks tarats que es tiren nines de plàstic mentre miren porno online. Però no.
Aquest argument, en principi inversemblant, acaba fent una pel·lícula simpàtica, amb bons diàlegs i grans interpretacions. Els tocs còmics inicials, lligat a la presentació en societat de la Bianca, es van diluint en una història més profunda i dramàtica, que parla de la solitud, les relacions i l’egoisme.
Perquè, tot i que tot gira al voltant de Lars, la resta de personatges, començant pel germà i la cunyada, i fins a la doctora o Margo, la companya de feina, tots tenen un paper important al film. Lars y una chica de verdad parteix de la història de Lars com a excusa per crear un retrat d’una comunitat curiosa, un poble permanentment nevat on viuen personatges estranys i entranyables que ajuden, cadascú com pot, a la integració de Bianca acompanyant-la a la perruqueria, a participar en les reunions del consell escolar o duent-la de picnic. Neu i amistat, com en una pel·lícula de Capra.
I tot això és possible, gràcies al guió de Nancy Oliver, guionista de la gran (i genial, divertida i fantàstica) A dos metros bajo tierra que va ser nominada a l’Oscar per aquesta pel·lícula. Oliver crea aquest ventall de personatges de bon cor i pinta retro per entrellaçar les seves històries amb la principal, la de Lars i Bianca.

La direcció de Craig Gillespie no molesta gens, però tampoc brilla en excés, a part d’una bona direcció dels actors.
Ryan Gosling es transforma en Lars, un ser asocial i introvertit, però també capaç de despertar l’afecte dels que són al seu voltant amb un sol gest, una mirada o un silenci. Paul Schneider, l’aspre germà del protagonista, Emily Mortimer, que interpreta a la simpàtica cunyada de Lars, i Patricia Clarkson, la metgessa impulsora de la integració de Bianca, són els qui acompanyen a Gosling, aprofitant molt bé les poques escenes que tenen.

Tot, des del guió, la interpretació i l’ambientació conflueixen per transformar la vida de Lars en alguna cosa més que una història d’un freak que compra un tros de plàstic.

All that jazz(zzzzzzzzzz)

2008-05-09T22:33:00.021+02:00

Man, if you have to ask what jazz is, you’ll never know.
Louis Armstrong

En defensa nostra puc dir que vam anar a petar a la conferència Jazz: la història i els músics per error. Per error nostre no, per error de qui s’ha dedicat a repartir quatre programes diferents de les Jornades de Periodisme Cultural. Així que, sense voler, intentant anar a la de les revistes culturals, amb en Miquel i la Maria Àngela ens vam trobar a la xerrada que feia Eduardo Hojman. Que bé! Però ens vam quedar, no fos cas que ens estéssim perdent la conferència del segle.
El jazz a Nova Orleans i tota la història del swing, el ragtime i les big bands ho recordava d’una obra de teatre d’aquelles que feien a les sessions matinals per a escoles al Teatre Municipal.

Però en fi... la veritat és que tot va ser bastant avorrit: més de vint minuts de retard, mil noms de músics més enllà dels típics Charlie Parker i Duke Ellington, i dissertacions d’un conferenciant amb poca traça per entretenir el públic. Sentint-lo vaig enyorar aquell matí en que reia mentre m’explicaven el naixement del jazz i no estava incòmoda a la cadira i tenia por d’adormir-me a la Sala de Graus.

Vam marxar abans d’hora i no puc dir gaire cosa més. Només que sentint aquell home vaig veure que no sóc la única persona sense oïda musical, perquè tots posàvem la mateixa cara de no veure la diferència entre el tema i la melodia. I que deixo el jazz per les tardes de pluja i les pel·lícules de Woody Allen.

Què hi fa això aquí?

2008-05-08T01:01:00.023+02:00

Un burócrata se volvió loco cuando leyó.
Nicolai Gogol

Ens havien dit que eren dues germanes belgues, i que venien a fer una xerrada a la Sala de Graus de la facultat. Almenys això de la Sala de Graus no era mentida.
La veritat és les Gazzo són dues germanes -però no belgues, sinó italianes- que es dediquen al periodisme des de fa quatre dècades. Treballen a l’agència que va fundar el seu pare als anys 50, l’agència Europa, centrada en la informació de la Unió Europea, antiga Comunitat Europea, antiga CECA i vés a saber que més.
Ajudades per una intèrpret que ha enamorat a més d’un/a i dos i tres, Marina i Lidia Gazzo han parlat de què fan. Passegen per Brussel·les, de comissió de ministres en comissió de ministres, de reunió parlamentaria en reunió i de roda de premsa en roda de premsa. Pel que he entès, la seva feina consisteix en transmetre fil per randa el que diuen, opinen i fan (?) les institucions europees i altres fonts oficials. Al final, el més interessant ha estat la pregunta de si fan alguna cosa més a part de reproduir el que diu el polític de torn.
No ho han contestat del tot, però de fet, m’és més o menys igual, perquè això d’avui no tenia res a veure amb el periodisme cultural. O almenys jo no sóc pas capaç de veure-hi la relació. Si algú l’hi troba, que m’ho expliqui.

Ni solidesa, ni química, ni Coixet

2008-04-24T17:58:00.008+02:00

- Yo creía que la poesía era el alimento del amor.
- De un amor sólido tal vez pero, si no es más que una ligera inclinación, un mal soneto lo mataría en el acto.
[ORGULLO Y PREJUICIO, Jane Austen, 1812]

No és cap novetat dir que Isabel Coixet és una d’aquelles directores que podrien organitzar partits de futbol entre partidaris i detractors. Agrada i repugna al públic pels mateixos motius: la seva obsessió per la mort i l’amor, la tendència a abusar dels secrets i les mentides, la fragilitat de les relacions. I tampoc és cap notícia dir que el cinema de la Coixet és així perquè el fa ella: ella l’escriu, ella el dirigeix i ella el roda càmera en mà.
No és cap novetat, però és veritat. I també és veritat que Elegy, basada en la novel·la L’animal moribund de Phillip Roth, és un encàrrec. És la primera pel·lícula que la directora fa a Hollywood, i és també el primer guió que roda que no ha dirigit ella. Es nota.

Per fora, té tots els elements que la converteixen en un film Coixet: personatges amb passats més o menys foscos, secrets, relacions difícils de pair i un gir més o menys dramàtic al final (bastant fàcil d’intuir, tot s’ha de dir).
Però no ens enganyem, és la típica història entre una noia jove i un home madur: un professor universitari, David Kepesh, s’enamora fins a l’obsessió de Consuela Castillo, una alumna d’origen cubà. Tot això, revestit d’uns diàlegs pedants, farcits de referències a Goya, Kafka, Velázquez i qui faci falta (fins i tot l’amic Barthes, el semiòtic, apareix en diversos moments!) i sobretot, d’uns plans impossibles, que intenten deixar l’espectador bocabadat constantment però que en realitat cansen bastant (no cal veureu tot en pica i contrapicat, des de darrere una tanca o entre uns arbustos). Massa poètica per tan poca cosa a dir.
Ben Kingsley i Penélope Cruz tampoc ajuden gaire a fer-nos creure la història. Compleixen bé el seu paper (millor ell que ella), però no emocionen ni suggereixen, no hi ha res més del que es veu.

I és que aquesta és una pel·lícula prefabricada, basada en una estructura feble repetida mil vegades. Un moble d’Ikea tindria més solidesa. Amb un guió ple d’altibaixos, la pel·lícula canvia de registre constantment i passa del drama a la comicitat amb tan poca soltura que molesta. Tot podia haver estat molt més senzill.

O igual de complicat, però amb una mica més de profunditat. El que ja és evident, és recalcat per una veu en off constant, i en canvi, el més necessari per explicar la història, queda borrós. D’on neix l’obsessió de David per Consuela, si aquesta no sembla res més que una noieta tonta? Què passa amb Carolyn, l’amant de Kepesh de tota la vida, que va de dona misteriosa i segura de si mateixa a esposa despechada?

En definitiva, una pel·lícula de la Coixet, però sense res de la Coixet de Cosas que nunca te dije, Mi vida sin mí o La vida secreta de las palabras. Una sort per alguns, una desgràcia per a d’altres.

Passejar

2008-04-16T11:31:00.020+02:00

Flâner [intransitif]
1. Se promener sans but, sans hâte et sans objet déterminé
2. Passer son temps à des bagatelles.
Dictionnaire de l'Académie française

Són blogs com aquest. Bé, en moltes coses són millors que aquest, i en la majoria són, com a mínim, diferents. Almenys parteixen de la mateixa idea: van néixer per comentar els temes que es tracten a l’assignatura de Periodisme especialitzat en cultura i s’han desenvolupat fins a esdevenir abocadors de comentaris i reflexions sobre el que veuen i pensen alguns estudiants de periodisme.
En els blogs que trobareu a continuació hi ha de tot sobre cinema, teatre, literatura, música, fotografia, art i mitjans de comunicació. Però sobretot, són una mirada molt personal de la realitat. Veuen el que volen veure. Potser no són els millors, però m’agraden, i de tant en tant, m’hi acosto i em deixen posar les ulleres amb que es miren el món.

1. L’Edu s’ho qüestiona tot, i de tant seriosament que s’ho pren, tot acaba sonant de broma. I això em fa gràcia. A ningú més se li acudiria dissertar sobre el Club Patí Voltregà; ni plantejar el dilema entre les germanes Bruni; ni, com ell mateix diu, voler res més que saludar la bellesa de la utopia ancestral.
Si de cas em feu cas i us passegeu pels Eufemismes amb k, no us espanteu. La pel·lícula de Kaurismäki que esmenta a la capçalera és la única cosa avorrida que hi ha per allà.

2. Mirant el blog de la Maria Àngela ric molt. Els seus Comentaris d’activitats culturals són un altre punt de vista de les meves activitats culturals. El seu blog sembla un mirall d’aquest, o aquest del d’ella, tampoc ho tinc tant clar. Ens hem recomanat sèries de televisió; hem comentat els temes de classe abans d’asseure’ns a escriure; ens hem arrossegat mútuament a veure exposicions de fotoperiodisme, obres de teatre i si puc, l’obligaré a acompanyar-me al cinema a veure Rebobine, por favor abans que ella em faci pujar fins a Monstserrat.

3. A vegades no sé si conec la Gemma. A vegades crec que sí, i a vegades crec que no. Però sempre he tingut la sensació que li agrada mirar. Crec que Ars longa, vita brevis també em transmet aquesta sensació. Però no en plan voyeur (és voyereuse? no ho sé pas), sinó en plan flâneuse. Passeja i mira i aprèn i explica. I passeja i mira i aprèn i explica coses que a mi m’agrada m’expliqui. I amb això, en tinc prou.

4. Mayu, la farmacèutica, dispensa de tot: teatre, música, cinema, però la seva especialitat són les exposicions. Perquè en realitat, la Mayu fa fotos. Fa fotos del que veu, les embolcalla amb textos sorprenents i les ven sense recepta (ni factura) a Tractament cultural.

5. La veritat és que ja no sé quin blog destriar entre els que em queden. Preferixo fer de tastaolletes i passejar. Per a les curiositats més frikis, la Cultura par a t odos de l'Eli o el S.A.C. d'en Miquel. Per a les coses metafísiques, Ens veiem d'en Víctor o Le feu follet d'en Tomàs. Per a les qüestions més artístiques i afrancesades, com a mi m'agraden, Synesthésique.

De l'envàs i el producte

2008-04-15T18:12:00.012+02:00

La televisión es maravillosa.
No sólo nos produce dolor de cabeza, sino que además
en su publicidad encontramos las pastillas que nos aliviarán.
Bette Davies

Què passa si fas la mil·lèsima edició d’un programa de televisió edulcorat, ple de cançonetes mal versionades, professors mimosos i molts concursants ploramiques? Passa que el teu públic es va reduint, perquè en realitat sempre troba el mateix programa, una vegada i una altra. És Operación Triunfo.
I què passa si al programa empalagós hi afegeixes un ogre amb mala llet i una actitud desmenjada i suposadament rebel (encara que sigui tan falsa com el bon rollo que intenten desprendre els concursants)? Passa que l’audiència puja. Captes la gent que menysprea el programa i que ara gaudeix veient patir els triunfitos, i mantens el públic que ja tenies, perquè al seguiment del programa s’hi afegeix la compassió i la necessitat de protegir els desvalguts, en aquest cas, els concursants.

Realment, ha funcionat. No només han augmentat les audiències de la cinquena i la recent estrenada sisena edició d’OT, sinó que el fals ogre, és a dir, el senyor Evaristo Mejide ha passat de publicista més o menys anònim a estrella mediàtica. Si busques Risto Mejide a Google, en 0,06 segons t’apareixen 130.000 entrades, entre les que hi ha la seva web personal, entrades a la Wikipedia i fins i tot risto.tv, una recull de tots els seus videos i els dels seus imitadors. De fet, ni tan sols cal encendre l’ordinador o el televisor per trobar-lo: pots comprar el seu llibre, sentir-lo a la ràdio, llegir-lo al diari.
I el discurs, més o menys, sempre és el mateix: el packaging és tan important com el producte; si la capsa és maca, és igual que sigui buida.

Sí, sens dubte és un bon publicista, però encara és millor com a producte. Gràcies a ell, Operación Triunfo és, de nou, un programa de masses, i el que és més important: ell, també.

Blau naïf

2008-04-11T21:10:00.008+02:00

Y mientras, yo me enamoraba como un fan
de tu voz, de tus amigos, de tu ropa y de tu manera de mirar.
Como un fan [TAN SIMPLE COMO EL AMOR, La Casa Azul, 2003]

Pentinats d’aire retro. Ulleres de pasta. Jerseis de punt; texans pitillo; sabates Victoria o Converse; samarretes amb referents nostàlgics, Barrio Sésamo, Hello Kitty, Supermario, Vespa, fins i tot, algún Naranjito. I Xibeques, moltes Xibeques. Un ambient naïf, de melodies juganeres i colors cridaners, com La Casa Azul. Com el concert d’ahir al Maremàgnum.

Un concert gratuït a l’aire lliure promocionat bàsicament a través d’internet, amb un grup de música, La Casa Azul, que si bé va néixer abans que Myspace o Youtube es convertissin en la maquinària de promoció musical que són ara, s’ha fet gran –i molt- gràcies a internet.
Perquè LCA és un grup fantasma. O gairebé. L’escenari l’omplen pantalles on contínuament es projecten les imatges de cinc androides, i Guille Milkyway, un músic convertit en l’home orquestra i que canta, toca el teclat, el baix i el que faci falta. Però el grup en si possiblement és el que menys importava.

El que la gent buscava eren les cançons, amb melodies electròniques i lletres que apel·len tant als referents més pròxims, ja siguin la semifinal de la Champions, Second Life o la Cocacola, com als més exòtics, com el j-pop Shibuya o la cantant Yma Sumac.
Van sonar sobretot les cançons de l’últim disc, La Revolución Sexual; cançons que el públic del concert d’ahir al Maremàgnum coneixia a la perfecció, com la mateixa La Revolución Sexual– que es va quedar a les portes d’anar a Eurovisió-, No más Myolastán o La nueva Yma Sumac. Però també versions, i no només d’un clàssic tan aplaudit com Love is in the air, sinó també dels propis temes de LCA, per exemple Triple salto mortal, que van abandonar la seva forma habitual per convertir-se en sorprenents balades.

I entremig, les bombolles de sabó que sortien de l’escenari i els discursos inintel·ligibles de Milkyway sobre la fama, sobre Barcelona, sobre Eurovisió. Ininteligibles no només per la poca capacitat oratòria de Guille Milkyway, que es va excusar un i mil cops per la seva timidesa, sinó també pel xivarri del públic, que els rebia amb cares d’estupor però els aplaudia amb tant d’entusiasme com qualsevol cançó.

El d’ahir era el que es diu un públic entregat: sabien què volien i ho van trobar. Si això fos un article per al Periódico, Público o algun gratuït, el titular segurament seria Crònica d’un èxit anunciat; però com que no ho és, he preferit deixar-ho per al final. Aquesta és la crònica d’un èxit anunciat. Google, Myspace i Youtube ja fa temps que ho avisaven.

Teatre a domicili

2008-04-01T19:24:00.005+02:00

If you want to be undestood, listen.
[BABEL, Alejandro González Iñárritu, 2006]

Cada dia, un psicòleg rep a un dels seus pacients: dilluns li toca a la Laura, que està enamorada del terapeuta; dimarts a l’Alex, un soldat que acaba de tornar de l’Irak; dimecres a la Sophie, una aspirant a esportista d’elit amb tendències suicides; dijous a l’Amy i en Jake, una parella a un pas del divorci. I divendres, el doctor Paul, la serenitat feta persona, canvia de bàndol i visita a la doctora Gina, perquè tothom necessita ajuda.

Siguem realistes, aquesta no és una sèrie d’acció: ni fugues, ni persecucions, ni gent que vola o avions que s’estavellen. I malgrat que s’emet dia sí i dia també, tampoc és un telenovel·la. In treatment és teatre. Teatre a domicili. No hi ha acció, no hi ha més espai que la consulta on es fa la teràpia i tot el pes recau en el diàleg de dos personatges, interpretats per gent com Gabriel Byrne o Dianne West. Però està bé, molt bé.

Preparats, llestos, congelats!

2008-03-28T23:17:00.003+01:00

Cierren las salas. ¡El arte está en la calle!
[NOVIEMBRE, Achero Mañas, 2003]

A Nova York, hi ha un grup de persones que es dedica a passejar-se pel metro sense pantalons, a presentar-se en un Starbucks amb ordinadors no portàtils, a quedar-se congelats a l’estació Grand Central durant cinc minuts.
Són Improve Everywhere, un col·lectiu teatral que, des del 2001, es dedica a fer, gravar i distribuir per la xarxa “escenes de caos i festives en llocs públics”, improvisacions per sorprendre i desconcertar els passavolants. I sembla que ho aconsegueixen.

Ara, a petita escala, a Barcelona es vol fer el mateix. El 21 de marc, més de 200 persones es van quedar “congelades” a la Plaça Reial durant 5 minuts. Veient l’èxit, ja s’ha convocat un nou Barcelona Freeze. La cita? 12 d’abril, 13.00, Plaça Catalunya.

Decidir què no va a Cultura

2008-03-26T11:21:00.013+01:00

everybody wants to rule the world
say that you'll never never never need it
Everybody wants to rule the world [TWELVE, Patti Smith, 2007]

Ahir la Patti Smith va dirigir un diari. La cantant va ser, per un dia, redactora en cap del diari francès Liberation. I Público ho explica avui, i l’article comença amb: “El sueño de algún que otro periodista: llegar un lunes por la mañana a la redacción y descubrir que ese día su jefa es Patti Smith”.
Potser, sí. Com que jo no sóc periodista, no us ho sé dir. Però millor que tenir a Patti Smith al costat decidint quins són els temes del dia, deu ser fer-ho tu mateix: triar la portada, canviar titulars, resituar temes, suprimir no-notícies presentades com a tals.

De primer, evitar que les úniques portades dedicades a la Cultura siguin els obituaris. Mor un dels millors guionistes del cinema espanyol, Rafael Azcona, correm a fer-li una ofrena funerària en portada; i si traspassen Fernán Gómez, el ci nquè Beatle o Heath Ledger, també. Agafem la seva biografia, fem un repàs a la seva obra, truquem als seus amics per fer-nos un parell d’articles i si de cas conservem algun text seu o una vella entrevista, també ens serveix.
Després, evitar caure en la morbositat. Calen els titulars com el de “Bruce Willis se da a la botella” –que comenta siguin aquests homenatges pòstums a que ens tenen tan habituats: mor un dels millors guionistes del cinema espanyol, la Maria Àngela- per a parlar de la inauguració d’un bar propietat de l’autor? Cal el titular “Winona, pillada in fraganti, de nuevo”?
De fet, calen aquest tipus de notícia a Cultura? Per què no van a Societat? Podrien ser portades de revista del cor perfectament, això té a veure amb la Cultura...
I el mateix amb notícies com: X estrena una nova sèrie a tal cadena, com la de Courtney Cox estrenant Dirt a Fox. Diumenge, a El País Semanal i avui Público li dediquen línies a la suposada notícia. Molt bé. Enhorabona, Courtney Cox. Ara… on és la notícia? S’estrena una sèrie, i què? La protagonista és una de les protagonistes de Friends, i què? Parla de la premsa rosa, i…?
Si jo fos la Patty Smith, no se pas què posaria al meu diari. Però això, no.

El blog gris?

2008-03-14T14:49:00.008+01:00

%3Cdiv+style%3D%22text-align%3A+right%3B+font-family%3A+georgia%3B%22%3E%3Cspan+style%3D%22font-style%3A+italic%3B%22%3ESi+aquestes+notes+se+salven+de+la+crema%2C%3C%2Fspan%3E%3Cspan+style%3D%22font-style%3A+italic%3B%22%3E+%3C%2Fspan%3E%3Cspan+style%3D%22font-style%3A+italic%3B%22%3Epotser+algun+dia+hi+passar%C3%A0+la+vista+algun+meu+parent+lluny%C3%A0%3C%2Fspan%3E%3Ci++style%3D%22font-family%3Atrebuchet+ms%3B%22%3E%3Cspan+lang%3D%22ES-TRAD%22++style%3D%22font-size%3A11%3B%22%3E+o+alguna+persona+curiosa+i+desenfeinada.%3C%2Fspan%3E%3C%2Fi%3E%3Ci%3E%3Cspan+style%3D%22%22+lang%3D%22CA%22%3E%3Co%3Ap%3E%3C%2Fo%3Ap%3E%3C%2Fspan%3E%3C%2Fi%3E%0D%0A%3C%2Fdiv%3E%3Cdiv+style%3D%22text-align%3A+right%3B%22%3E%3Cspan+style%3D%22%22+lang%3D%22ES-TRAD%22%3E%3Cspan+style%3D%22font-weight%3A+bold%3B+font-family%3A+georgia%3Bfont-family%3Atrebuchet+ms%3Bfont-size%3A85%25%3B%22++%3E%5BEL+QUADERN+GRIS%2C+Josep+Pla%2C+1966%5D%3C%2Fspan%3E%3Co%3Ap%3E%3C%2Fo%3Ap%3E%3C%2Fspan%3E%0D%0A%3C%2Fdiv%3E%3Cp+style%3D%22text-align%3A+justifp%322+class%3D%22MsoNormal%22%3E%3Cspan+style%3D%22%22+lang%3D%22CA%22%3E%0D%0A%C2%ABAra%2C+finalment%2C+d%C3%B3na+gust+de+viure+a+Catalunya.+La+unanimitat+%C3%A9s+completa.+Tothom+est%C3%A0+d%E2%80%99acord.+Tots+hem+tingut%2C+tenim+o+tindrem%2C+indefectiblement%2C+la+grip%C2%BB.+%3Co%3Ap%3E%3C%2Fo%3Ap%3E%3C%2Fspan%3E%3C%2Fp%3E%3Cdiv+style%3D%22text-align%3A+justify%3B%22%3E++++++%3C%2Fdiv%3E%3Cp+style%3D%22text-align%3A+justify%3B%22+class%3D%22MsoNormal%22%3E%3Cspan+style%3D%22%22+lang%3D%22CA%22%3E%3Co%3Ap%3E+%3C%2Fo%3Ap%3EAix%C3%AD+comen%C3%A7a+l%E2%80%99anotaci%C3%B3+del+14+de+mar%C3%A7+de+1918+que+va+escriure+Josep+Pla+en+aquella+mena+de+dietari+que+%C3%A9s+El+Quadern+Gris%2C+i+aix%C3%AD+comen%C3%A7a+tamb%C3%A9+l%E2%80%99entrada+%3C%2Fspan%3E%3Ca+onblur%3D%22try+%7Bparent.deselectBloggerImageGracefully%28%29%3B%7D+catch%28e%29+%7B%7D%22+href%3D%22http%3A%2F%2Fbp0.blogger.com%2F_1xlCZBbSqWI%2FR9qNzjpKpmI%2FAAAAAAAAAC8%2F5g1C_pfJ8DQ%2Fs1600-h%2Fpla1.jpg%22%3E%3Cimg+style%3D%22margin%3A+0pt+10px+10px+0pt%3B+float%3A+left%3B+cursor%3A+pointer%3B%22+src%3D%22http%3A%2F%2Fbp0.blogger.com%2F_1xlCZBbSqWI%2FR9qNzjpKpmI%2FAAAAAAAAAC8%2F5g1C_pfJ8DQ%2Fs320%2Fpla1.jpg%22+alt%3D%22%22+id%3D%22BLOGGER_PHOTO_ID_5177606638496556642%22+border%3D%220%22+%2F%3E%3C%2Fa%3E%3Cspan+style%3D%22%22+lang%3D%22CA%22%3Edel+%3Ca+href%3D%22http%3A%2F%2Felquaderngris.cat%2Fblog%2F%22%3Eblog+El+Quadern+Gris%3C%2Fa%3E.+%3Co%3Ap%3E%3C%2Fo%3Ap%3E%0D%0A90+anys+despr%C3%A9s+de+l%E2%80%99original%2C+%3Cst1%3Apersonname+productid%3D%22la+Fundaci%C3%B3+Josep%22+st%3D%22on%22%3E%3Cst1%3Apersonname+productid%3D%22la+Fundaci%C3%B3%22+st%3D%22on%22%3Ela+%3Ca+href%3D%22http%3A%2F%2Ffundaciojoseppla.cat%2F%22%3EFundaci%C3%B3%3C%2Fa%3E%3C%2Fst1%3Apersonname%3E%3Ca+href%3D%22http%3A%2F%2Ffundaciojoseppla.cat%2F%22%3E++Josep%3C%2Fa%3E%3C%2Fst1%3Apersonname%3E%3Ca+href%3D%22http%3A%2F%2Ffundaciojoseppla.cat%2F%22%3E+Pla%3C%2Fa%3E+ha+decidit+publicar+el+text+de+pla+en+forma+de+blog%2C+seguint+el+ritme+de+les+anotacions+del+dietari%3A+des+del+8+de+mar%C3%A7+de+1918+%28ara+%3Ca+href%3D%22http%3A%2F%2Felquaderngris.cat%2Fblog%2F%3Fp%3D6%22%3E8+de+mar%C3%A7+de+2008%3C%2Fa%3E%29+fins+al+15+de+novembre+de+1919+%282009%29.+%3Co%3Ap%3E%3C%2Fo%3Ap%3E%3C%2Fspan%3E%3C%2Fp%3E

Imagina que no és veritat

2008-03-13T16:22:00.005+01:00

El carrer de l’Allau sempre fa baixada, amb el pendent suau en totes dues direccions. Va molt bé per patinar.
[IMAGINA UN CARRER, Guillen Sala Lorda, 2006]

Imagina’t un carrer que no és enlloc, i que el miris per on el miris, sempre fa baixada, i que té una vorera amb un clima tropical i una altra amb un clima sec. I imagina’t la gent que hi viu: la Josepa, la vella tafanera que publica una gaseta setmanal amb les xafarderies dels veïns; en Vladimir, el negre que fa de Baltasar a la cavalcada de reis, en Marcel, el nen amb vocació d’empresari... Imagina’t la vida plàcida d’aquesta gent curiosa en un lloc curiós, i com pot canviar amb l’aparició del cinemind, un invent que permet veure en imatges tot allò que imagines. Imagina’t un començament brillant i un final desastrós, o no t’imaginis res d’això i llegeix-ho a Imagina un carrer, de Guillem Sala Lorda.

Sala reivindica la imaginació i la comunicació. Amb to poètic, recrea el carrer de l’Allau, els seus habitants i allò que els passa. Amb to poètic, però sense passar-se. La mida justa per fer recordar la calidesa d’Amélie.

Però aquest to poètic, aquesta mesura a l’hora de descriure els detalls d’ambients i personatges, aquest encant surrealista, es perd al final amb una sotragada forta que fa explotar la bombolla. Perquè imagina’t que et diuen que el Petit Príncep no vivia a l’asteroide B612, sinó que era un vagabund a qui se li ha anat l’olla, per exemple. Imagina’t que després d’haver-te explicat una història original i diferent, precisament perquè no té context i perquè sembla màgica, et diuen que en realitat tot té una explicació racional i avorrida. Imagina’t que després de fer un al·legat en favor de la imaginació, te’l tiren per terra i te’l trepitgen davant del nas. Imagina’t unes últimes 5 pàgines que contradiuen les 119 anteriors. Quina gràcia, no?

Una altra cultura

2008-03-12T11:50:00.020+01:00

hoy amor, igual que ayer, como siempre
el diario no hablaba de ti, ni de mi
Eclipse de mar [MENTIRAS PIADOSAS, Joaquín Sabina, 1990]

La veritat és que no entenc ben bé quina és la diferència entre la secció de cultura d’un diari i el seu suplement cultural. La Maria Àngela, que és aquí al costat, diu que potser la diferència és troba en la temporalitat dels continguts: mentre que la secció del diari demana immediatesa, el suplement es permet repòs, implica una certa pausa i per tant, els continguts perden l’actualitat en favor de la reflexió. Més o menys, hi podria estar d’acord. Més o menys.

Molt bé. La diferència és el temps que el tema reposa al calaix, però el tema és el mateix. Tots tenen una agenda, tots parlen de les estrenes de cinema, tots entrevisten algun autor que no tardarà a publicar un llibre, tots recomanen una exposició a Madrid o a Barcelona o l’últim disc d’algun trompetista de jazz desconegut.

Ni el suplement de El País, ni El Cultural tenen una secció dedicada a internet -un dels proveïdors de cultura més estesos (per no dir el que més)-, pocs parlen de còmics, de televisió, d’arquitectura o disseny. Potser el que més s’acosta a aquesta concepció més àmplia de cultura és l’ABCD, el suplement de l’ABC, que sí que inclou algunes d’aquestes seccions.

Potser, però, els comunicadors culturals s’haurien de començar a plantejar alguna cosa. Està bé parlar de llibres, cinema, música que coneix o coneixerà tothom, però hi ha més coses lluny de la indústria: la gent penja les seves maquetes a Myspace perquè és impossible que als suplements parlin d’ells, consumeix sèries de televisió com Els Soprano o House perquè tenen millors guions que moltes pel·lícules, es para a mirar les estàtues humanes de les Rambles com qui va a un espectacle de dansa, fotografia graffitis com si fóssin davant d’un Tàpies. No tota la cultura es ven a l’FNAC, potser de tant en tant està bé sortir al carrer i preguntar a la gent què pensa i de què vol saber.

Lleig amb ganes

2008-03-12T10:27:00.008+01:00

Aunque su gusto pueda describirse como de vulgar, es el suyo.
[ZELIG, Woody Allen, 1983]

Les pel·lícules de l’Almodóvar són kitsch, els vídeos japonesos de karaoke, Grease i les figuretes de sevillanes que es posen sobre la tele, també. I les flors de plàstic, les disfresses d’Elvis, les fotos de La Chapelle i les cançons que van a Eurovisió.

Google té més de 6 milions d’enllaços per a kitsch. La RAE diu que el terme s’aplica a aquells objectes artístics que són pretenciosos, passats de moda i considerats de mal gust. L’IEC ho defineix com aquella producció artística on predomina l’efecte ràpid i previsible, la decoració amb pretensions, el sentimentalisme i la comercialitat.

Pot ser sí, però el concepte va molt més enllà: és el gust pel mal gust. Una cosa no només ha de ser lletja, per ser kitsch, també ens ha d’agradar de tan lletja com és.

Allò kitsch ha fet més mèrits que la simple lletjor que acumula: ha de ser prou hortera, passada de moda i estereotipada com per deixar de ser-ho. Ha de ser diferent, precisament com les pel·lícules de l’Almodóvar, les sevillanes o les cançons d’Eurovisió. O almenys, tan diferent com per convertir-se en una mena de marca de fàbrica, un estil realment reconeixible i distintiu com per no ser horrorós, sinó horrorosament únic.

Art per a pobres, comprat per rics

2008-03-08T21:59:00.005+01:00

los que él critica en sus pinturas le recompensan adorándole,
¿y él qué puede hacer?
Tras las huellas de Banksy [EL PAÍS, Antonio Jiménez Barca, 02/03/2008]

Banksy pinta graffitis de manera anònima. Pinta policies que escorcollen la cistella de Judy Garland camí del regne del Mag d’Oz, carros de supermercat sota el pont japonès de Monet, holigans que ataquen la cafeteria de Hopper, esquerdes que trenquen el mur de Gaza...

Banksy pinta i se’n riu de qui el compra, i com més se’n riu, més el compren. Subhasten per més de 300.000 euros per un mural a Londres, l’exposen a Los Angeles, el comparen amb Warhol.

En aquest cas, però, el mercat de l’art pot més que la voluntat de l’artista i el missatge que vol transmetre. L’art per l’art, la pintura al carrer accessible a tothom deixa pas a la venta de murs per part dels propietaris de la paret i a l’aprofitament de les autoritats com a atracció turística.
Amb la mercadotècnia en acció, l’art és sorprenentment democràtic: Banksy pinta pels pobres i el compren els rics.

Les princeses Vivian i l'artista marginal

2008-03-08T21:22:00.012+01:00

Ningún vecino sospechó jamás la obsesión que minaba la vida de aquel solitario de patrones fijos, que buscaba en la basura, sólo hablaba de los partes meteorológicos y únicamente salía de su casa para ir a misa cinco veces al día.

La oscura vida de un pintor marginal [EL PAÍS, Agustín Fernández Mallo, 02/03/2008]

15.145 pàgines per narrar i il·lustrar la història d’Abbiennia, un regne cristià situat en un planeta al voltant del qual orbita la Terra. 15.145 pàgines per acabar la lluita entre les princeses Vivian i els Glandelinians que les volen esclavitzar amb dos finals diferents, on guanyen les unes o els altres. 15.145 pàgines de nenes amb ales de papallona, d’empalaments i de tornados i paisatges amenaçadors. 15.145 pàgines de detalls, des de la descripció de l’uniforme dels soldats Glandelinians, passant per l’orografia del paisatge o les partitures de les marxes militars dels dos exèrcits en combat.

Són les 15.145 pàgines de The story of the Vivians girls, in what is known as the Realms of the Unreal, of the Glandeco- Angelinian War Storm, caused by the Child Slave Rebellion, que Henry Darger va crear en 40 anys d’obsessió fer la infància, els pronòstics meteorològics dels informatius de televisió i la religió.

El llibre, entre altres manuscrits i aquarel·les immenses, va ser una de les troballes del fotògraf Nathan Lerner quan, a l’abril del 73 va entrar a l’apartament del seu inquilí Henry Darger després de la seva mort.

Malgrat que li havia demanat que destruís tot el que hi havia a l’apartament, Lerner va fer pública l’obra de Darger. Actualment se’l considera un dels artistes marginals amb més projecció, amb exposicions a Nova York, Berlín i Roma, una pel·lícula sobre la seva vida i influències musicals en diversos grups de l’escena independent nord-americana.

Fotografiant la notícia

2008-03-02T16:56:00.009+01:00

si la fotografia no és bona, és que no t'hi vas acostar prou
Robert Capa

El retrat de Franco presidint les primeres eleccions de la democràcia, manifestacions contra l’OTAN, l’atemptat d’Hipercor, Maragall dalt d’un trampolí olímpic, el rei amb un canó militar apuntant-li a la nuca durant unes maniobres militars. Però també caixes plenes de xeringues a Can Tunis, un part, dessallotjaments okupes, monges jugant a bàsquet.

Una crònica pública i quotidiana de l’últim quart del segle XX, 177 imatges de 77 fotoperiodistes com Julián Martín Cuesta, Domènec Umbert o Pepe Baeza i que es poden veure encara a l’exposició Fotoperiodisme a Catalunya. 1976-2000 al Palau de la Virreina.

Impulsada per l’antic degà del Col·legi de Periodistes, Josep Maria Huertas Claveria, la mostra és una continuació de l’homenatge a la professió de fotoperiodista que ja es va poder veure l’any 1990.

La nova crítica: discussions a YouTube

2008-02-29T19:44:00.005+01:00

El diablo sabe más por viejo que por diablo.
Dita popular

Marcia Nasatir té 81 anys i ha estat agent i productora ejecutiva. Lorenzo Semple té 84 anys i ha estat guionista de pel·lícules com Papillon o El último testigo.

Ara, els dos octogenaris s’han convertit en un fenomen a estudiar gràcies a les seves crítiques cinematogràfiques penjades a YouTube. Els vídeos, englobats sota el nom de Reel Geezers, són molt simples: Marcia i Lorenzo s’asseuen junts al sofà de casa seva, i mirant a càmera (o no), discuteixen sobre pel·lícules d’estrena. Les seves perspectives clarament contraposades –el feminismo i l’idealisme de Marcia vs. la ironia i l’humor políticament incorrecte d’ell– i els seus diàlegs mordaços són les claus de la seva repercussió mediàtica, a través d’internet, de la premsa i de les declaracions de membres de la indústria cinematogràfica nord-americana, com Wes Anderson o George Clooney, que s’han declarat fans seus.

Qui escolta la crítica?

2008-02-29T19:17:00.010+01:00

decideixen què és bo o dolent en funció de si ets de la colla o no
Isabel-Clara Simó

Segurament Isabel-Clara Simó té raó. La cultura sobreviu a base de xarxes d’amistats, i no se n’amaga. Tu, Cadena Ser, fas una tertúlia sobre la pel·lícula que distribuirà Sogecable o entrevistes a l’últim premi Alfaguara i després jo, de El País, en faré una crítica impressionantment positiva. Per la seva banda, Antena 3, Onda Cero i Planeta faran el mateix. I entre tots ens quedem tant amples. Però tampoc passa res. Qui fa cas de la crítica en aquest país?
El públic, no: Dan Brown, un dels escriptors més atacats per la crítica és alhora un dels més venuts, les sales de cinema s’emplenen setmana rere setmana per veure pel·lícules com John Rambo o alguna de Mortadelo y Filemón.
I la indústria, tampoc: després que tots dels crítics del país esbombessin les meravelles que representava una pel·lícula com La soledad, la pel·lícula va durar dues setmanes en cartell i la van veure 41.000 persones; fins els Goya, que han provocat la reestrena del film i que aconseguís 17.000 espectadors més en un cap de setmana.

Les capelletes culturals existeixen, però fan poc més que servir de soroll de fons a la nostra vida quotidiana. I si la cosa no canvia, el públic es decantarà definitivament cap a crítiques alternatives, potser no tant pel que diuen o com ho diuen, sinó pel fet d'estar menys encorsetades en els grans grups mediàtics.

La bústia modernista

2008-02-28T13:55:00.007+01:00

La balanza de la justicia puede a veces inclinarse pero al final siempre se libera.
[TESTIGO DE CARGO, Billy Wilder, 1957]

La seu de l’Arxiu Història de la Ciutat de Barcelona, la Casa de l’Ardíaca, és un palau d’origen medieval, però amb reformes posteriors renaixentistes. La casa ha tingut diversos usos, des de l’ús originari com a convent-fortalesa al s.XII fins a l’actual de seu de l’Arxiu, passant pel de ser l’emplaçament del Col·legi d’Advocats de Barcelona.
És precisament mentre era la seu del Col·legi d’Advocats que es va promoure la creació d’un dels elements més curiosos del palau: la bústia.

L’any 1902, el Col·legi va encarregar el disseny de la bústia a l’arquitecte modernista Domènech i Muntaner.
La bústia és un rectangle de marbre blanc amb diversos elements esculpits a l’interior. A la part superior hi ha l’escut Col·legi d’Advocats de Barcelona i cinc orenetes, i a la part inferior hi ha representada una heura i una petita tortuga.

El Degà del Col·legi va preguntar a l’arquitecte pel significat dels elements de la bústia. Domènech i Muntaner va respondre que el relleu simbolitzava la justícia que arriba molt lluny, com les orenetes, però que té molts entrebancs, simbolitzats per l’heura, i que la fan tan lenta com una tortuga.

Cara a cara d'assessors

2008-02-26T16:46:00.010+01:00

¿A quién abrazaría tras el debate?

Enquesta a telecinco.es

Els qui deien que el cara a cara d'ahir –que no debat– era un fet històric ho feien, òbviament, des del punt de vista polític: després de quinze anys, els dos candidats dels partits majoritaris es reunien per debatre en públic.

I de fet, aquí s’acaba la rellevància d’allò d’ahir: els mateixos retrets de sempre, els arguments que ja hem sentit altres vegades, i sobretot, l’encarcarament i la manca de ritme impropis de qualsevol programa de televisió.

Els moviments estratègics per aconseguir un moderador, un espai i un ambient neutral, els temes a tractar i la manera d’enfocar-los, la tria del vestuari, la impossibilitat d’improvisar res, el mantenir les formes dins i fora de pla... a tot arreu es percebia la mà dels assessors d’un i d’altre bàndol.

No sé ben bé què vam veure ahir, però el que segur que no va ser és el contrast d’opinions entre dues persones. Qui sap si per veure un cara a cara de veritat haurem d’enviar els dos candidats a l’illa de Supervivientes i deixar els assessors a casa.

Una opereta sobrenatural

2008-02-23T23:33:00.007+01:00

no feu escarafalls davant d’aquests fets horribles,
us hi heu d’acostumar el més aviat posible
[RUDDIGORE O LA NISSAGA MALEÏDA, Gilbert & Sullivan (adapt.), 2008]

A vegades, el recipient ens ajuda a imaginar-nos el que hi trobarem dins. Amb el teatre passa el mateix: la mida, la distribució de l’escenari i del pati de butaques, tot determina el caràcter del que hi veurem representat.
El Versus Teatre és petit, estrany, diferent. No hi ha escenari, o almenys no un escenari com a tal, hi ha un espai net envoltat de fileres de butaques, així que si un s’asseu a les primeres files, no només veu el que es representa, sinó també la reacció dels espectadors que té al davant.

Ruddigore o la nissaga maleïda també és un muntatge petit, estrany, diferent. Hi ha assassinats, enganys, històries d’amor i traïcions familiars. Però no com en una telesèrie de sobretaula. És un musical fosc, una opereta sobrenatural, que diu el subtítol de l’obra.
L’obra de Gilbert i Sullivan narra la història de la maledicció de la nissaga dels baronets de Rudiggore: tots els qui hereten el títol estan obligats a cometre un assassinat cada dia si no volen patir una agonia mortal.

Ruddigore podria ser un muntatge molt gran, com ho ha estat a altres llocs, però la companyia Egos Teatre, amb gent acabada de sortir de l’Institut del Teatre, l’ha adaptat a la seva mida, i a la del teatre. I se n’han sortit bé, perquè el resultat és una representació petita, però divertida, àgil i ben feta, sense més pretensions que les que aconsegueix: fer passar una bona estona a l’espectador i deixar un regust agradable a la boca.

El decebedor barber del carrer Fleet

2008-02-22T17:24:00.010+01:00

- Quanta sang, no?
- ¡Joder, tio, pa’ ver esto me voy a ver Rambo!
Dos espectadors a la sortida del cinema Albéniz, Girona

Sweeney Todd, el barbero diabólico de la calle Fleet és una obra estranya pel que fa a la resta de musicals de Broadway: és fosc, hi ha molta sang i el protagonista és un assassí que clama venjança. Però Tim Burton també és un director rar dins el cinema nord-americà: pels personatges marginats, per la fidelitat a una estètica determinada, per tots aquells elements que s’han acabat transformant en la marca de la casa.
I raresa per raresa, era qüestió de temps que el Sweeney Todd i Tim Burton es trobessin.

Sweeney Todd explica la història de Benjamin Barker, un barber pare de família que és condemnat injustament per un crim que no ha comès. Després de complir condemna, torna a Londres transformat en Sweeney Todd per venjar-se del jutge Turpin, l’home que el va condemnar i va destruir la seva família. Per calmar aquesta set de venjança, i amb l’ajuda de la seva veïna, la senyora Lovett, es transformarà en un assassí.

Sweeney Todd, el barbero diabólico de la calle Fleet tenia totes les paperetes per convertir-se en una de les grans pel·lícules de Tim Burton: Johnny Depp, Helena Bonham Carter i Alan Rickman com a caps de cartell; una història de provada solvència representada arreu del món i cançons diferents que aporten el toc de qualitat al musical. Sí, tenia totes les paperetes però no ha guanyat la rifa, perquè la pel·lícula decep, i molt.

En primer lloc, decep als qui no saben què van a veure, perquè la promoció de la pel·lícula no és l’adequada. Veient només el tràiler, ningú diria que la pel·lícula és un musical: dels dos minuts i mig que dura, el diàleg n’ocupa la majoria i només apareixen quinze segons amb cançons.

En segon lloc (i això ja és més preocupant), decep també els qui sí que saben què van a veure, perquè n’esperàvem molt més. Els punts febles de la pel·lícula són sobretot per la manca de solidesa del guió.
L’origen de la venjança –l’acusació de Benjamin Barker d’un crim que no ha comès- es presenta de la forma més tonta i barroera. La vida anterior de Barker apareix d’una manera marginal i l’esposa i la filla del barber són personatges plans que no ajuden a fer creïble l’odi que Todd ha anat acumulant per haver-ho perdut.
El gran enemic de Todd, que el públic hauria de veure com un home temible i sobretot odiós, és presentat com un personatge maldestre i poc habilidós amb les dones, fet que treu al personatge de Rickman tota la possible càrrega terrorífica per donar-li un aire ridícul.
La història d’amor entre Johanna i Anthony, iniciada de manera fortuïta i desenvolupada d’una manera encara més inversemblant tampoc col·laboren en la consecució d’una pel·lícula tan sòlida com era d’esperar.
Però el moment més decebedor de les gairebé dues hores de metratge és el final. És un final previsible però precipitat: els crims és succeeixen sense solta ni volta i algunes línies de la trama queden penjades.

Pel que fa als encerts de la pel·lícula, que també n’hi ha, venen de les interpretacions dels actors –que a més, se’n surten amb bona nota de la interpretació musical malgrat dificultat de la partitura- i de la part visual, que com en el cas dels altres films de Burton és sempre un punt a favor.
Johnny Depp ocupa literalment tota la pel·lícula: no només s’ha apropiat del personatge protagonista, sinó que la seva presència resta importància a qualsevol altre intèrpret amb qui comparteix escena. Helena Bonham Carter, que no és la primera vegada que treballa amb Depp, es compenetra perfectament amb ell. Pel que fa als secundaris, Alan Rickman fa el que pot amb un personatge poc agraït, Timothy Spall aconsegueix ser tan desagradable com demana el seu paper, i Sacha Baron Cohen s’allunya de Borat en un dels personatges més divertits de la pel·lícula.
En la vessant purament estètica, la pel·lícula és perfecta. És fosca, crua, completament negra i gris, com l’època que descriu. L’únic element que trenca aquesta foscor és la sang, una sang espessa, densa, que s’acosta més al taronja que al vermell i que raja amb tanta profusió i espectacularitat com en una pel·lícula de Tarantino.

En definitiva, l’estètica de Burton és un embolcall perfecte per un guió imperfecte. Depp i Bonham Carter són els puntals incapaços de sostenir una pel·lícula que fa aigües i que decep les expectatives dels qui creien que Burton havia trobat en Sweeney Todd un musical a la seva mida.

2008-02-22T01:40:00.000+01:00

Willkommen, bienvenue, welcome!
[CABARET, Bob Fosse, 1972]

Doncs això, benvinguts!